CORRENTIA

Privar els pobres del seu or

La llimonera és l’arbre que no ha faltat mai als corrals de les cases mallorquines de poble. A Palma, ocupava un lloc central en els corrals de les plantes baixes de les barriades populars, on miraven d’aixoplugar-se les famílies de poble que cercaven una mica de futur a la capital. Tenir les llimones a l’abast de la mà, tot l’any madures –és un arbre de tot l’any–, era una petita glòria domèstica, exaltada per les aromes que se’n desprenen i pel goig de la seva contemplació –o la simple vista de coa d’ull. Montale en diu, de les llimones, l’or dels pobres, i en això els pobres som tan afortunats com els rics que poden acumular el metall. Goethe associà la llimonera al país on el desig el crida.

Potser és una tendència mediterrània aspergida en l’aire per la cultura. Sigui el que sigui, els de poble, en instal·lar-nos modestament a la ciutat, trobàvem natural que la llimonera ja ens esperàs al corral, amb el seu repertori de llimones madures, d’altres que tímidament groguejaven, d’altres encara verdes, de bon pes, i d’altres en estat fetal. L’extensió del corral –el corralet– es reduïa generalment a les exigències d’un hortet minúscul, cordó umbilical que ens unia al nostre origen. Quatre bledes, una mica de julivert, un solquet de grells, un roser, unes dàlies que coloraven l’estiu: el suficient, però, perquè s’hi plantejàs la ferotge batalla de l’home contra l’herba des que existeix l’agricultura.

El peix fregit –la rajada!–, els arrossos, el frit..., les menges més corrents assolien, com un contrapunt, un cert aire vitenc amb aquelles gotes de suc de llimona –en els llegums cuinats se substituïa pel vinagre, també en dosis moderades.

I per què tot això? Passa que, com ara avui, m’he aturat davant d’un solar en fase de moviment de terres. Era una planta baixa amb corral. I una maquinota de salvatge, brutal agressivitat arrencava la llimonera que havia sobreviscut a l’abandó en què tot plegat havia quedat des de la crisi. L’arbre es resistia a la força de la bèstia, i alguns passejadors ens hem constituït espontàniament en grup de suport a la llimonera, que ha aguantat molt més del que esperàvem i del que sabem: en un moment donat, hem continuat cadascú pel seu camí, per respecte a l’arbre, del qual la maquinota era a punt de mostrar-nos impúdicament les arrels.

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF