Primavera andorrana
Amb mitges veritats i mitges mentides, una part de l’opinió publicada va construint una imatge caricaturitzada de la realitat
A Andorra existeix la primavera. Als que venim d’una mica més al sud ens fascina. Almenys a mi em fascina. No és que allà no hi hagi flors o pol·len, astènia i al·lèrgies. El que passa és que les temperatures de seguida s’enfilen i el cel adquireix un to aplomat, els dies de xafogor, o bé la pàl·lida brillantor d’una fotografia sobreexposada.
Dic això perquè aquesta setmana ens ha agafat per sorpresa una onada de calor, poc pròpia d’aquestes valls pirinenques i encara menys el mes de maig. Els turistes que hagin vingut per primera vegada s’enduran la impressió que la primavera andorrana no és gaire diferent del juliol barceloní. Quan tornin a casa, alguns d’ells explicaran que aquí hi fa molta calor, una calor insuportable si havies carregat la maleta amb texans i samarretes de màniga llarga esperant la fresca de les muntanyes. De l’excepció se’n faran generalitzacions i, de cinc o sis dies comptats, se’n trauran conclusions que possiblement s’ajustin poc a la realitat si es fan extensives a tot el mes de maig, tots els mesos de maig.
Però ja se sap: doctors té la Santa Mare Església i pontificar sobre Andorra està de moda, algunes vegades amb l’admissió prèvia de poc coneixement de causa –allò de “personalment no conec massa bé com funciona Andorra, però...”. I van aquells que personalment no coneixen massa bé Andorra i deixen anar alguna asseveració grandiloqüent. Sovint es tracta de quatre tòpics amanits amb l’actualitat, no sempre contrastada, que amb un enquadrament parcial ofereixen una visió distorsionada del conjunt. Potser no és pròpiament una mentida, però en qualsevol cas no és tota la veritat. I així, amb mitges veritats i mitges mentides, una part de l’opinió publicada va construint una imatge caricaturitzada d’Andorra i els andorrans.
La primavera andorrana no és una primavera a 30 graus. Si vius aquí o hi véns sovint, si coneixes Andorra, sabràs que les temperatures són suaus i que a la nit refresca. Que el cel sol ser d’un blau intens, amb l’excepció dels ruixats de migdia i tarda. Els prats són verds, puntejats de flors.
Aquesta no és tampoc tota la veritat, de ben segur. Potser haurem de cercar, entre tots, els matisos que tantes vegades es troben a faltar a les pàgines dels diaris: la gradació d’ombres i colors d’una fotografia que pretén ser fidel a la realitat.
