RESSENYA

Preguntes sense interrogant ni resposta

Pare què fem amb la mare morta és una interrogació retòrica que no duu signe de puntuació al final. Antònia Vicens, una de les veus més puixants de la nostra lírica als darrers anys, despulla el seu darrer poemari —que sosté el nivell dels reculls anteriors que n’havíem llegit— de punts seguits, comes o interrogants. Només als punts que marquen el final de la composició, els obliga a complir amb els serveis mínims; però l’absència de tota la resta resulta ben palesa per tal com deixen un clamorós espai buit al seu lloc laboral. Les lletres bé que se n’adonen i s’alcen les majúscules a treballar com si tal cosa, potser per manifestar-ho més palmàriament. Però, de vegades, es destaroten i es drecen quan no toca o es posen a fer cua rere el vers anterior quan haurien d’haver davallat al de sota —elles què saben de com col·locar-se o si davant un ofici com 'Llanterner' o 'Fornera' convé aixecar-se dretes? Si d’això se n’ocupaven els signes!

El títol a què al·ludíem més amunt reapareixerà poemari endins com una sola composició tot ell, com un equivalent al recurrent microrelat d’Augusto Monterosso sobre el dinosaure. En detectarem un parell de poemes així, com sagetes veloçment disparades, disseminats al llarg de tot un aplec que encadena un fil relator amb aquesta pregunta enfadosa del fill al pare.

Ens movem en una nit d’ombres lúgubre i truculenta en què mai acaba de despuntar el matí. Tot ho presideix un element gòtic salpebrat de gore amb la presència de ratapinyades, la lluna fantasmagòrica, el cementeri, la mort, els cucs i les ànimes, no només la de la mare difunta, algunes de les quals gosen d’adreçar preguntes a Déu, malauradament sense obtenir-ne tampoc cap mena de resposta. La font seca o el foc extingit podrien fer-nos pensar que hi manca un alè de vida i que se cerca acabar definitivament amb l’existència humana arran d’aquesta persecució incessant dels nadons i les mares plenes, l’úter i la matriu, però també s’hi detecta un bri d’esperança: l’aigua que torna a brollar de la font, el progenitor com a ésser necessari, el fill que no surt mai però que hi és perquè tampoc atura pas d’enraonar, les ungles de la mare morta que continuen creixent o l’esperma que assegura l’existència humana perquè la terra no és eixorca i, de fet, constantment n’ix saba nova que la regenera.

FITXA DEL LLIBRE

'Pare què fem amb la mare morta'

Antònia Vicens

La Breu Edicions

80 pàg.

14 €

EDICIÓ PAPER 16/01/2021

Consultar aquesta edició en PDF