OPINIÓ

Posem per cas el meu poble

A Llucmajor, just fa uns anys, qualsevol horabaixa dels que feies una passejada pels carrers més cèntrics –dels altres ja ni en parl–, podies comptar amb els dits d’una mà les persones que hi transitaven. La conversió en zona de vianants de la Plaça i d’un parell de carrers i, sobretot, l’obertura de negocis, varen dur vida al poble. Ho atribuesc a aquests dos factors perquè no vull pensar que, amb un parell d’anys, els llucmajorers hagin tornat més sortidors, més sociables. O que de sobte tenguin set, i ho dic perquè record que d’adolescent se’m va ocórrer demanar a mon pare i a un amic seu per què no anaven mai al cafè i l’amic em va contestar amb preguntes: “I per què hi hem d’anar si no tenim set? I si en tenim, que no podem beure a ca nostra?”. Amb el temps, quan veia els carrers buits, em demanava si aquest era el natural del poble. 

En aquests darrers anys, Llucmajor –i qui diu Llucmajor, pot dir gairebé qualsevol dels pobles de les Illes Balears que tenen el nucli urbà original fora de la costa– ha viscut l’arribada de turistes, que s’hi allotgen, que hi arriben massivament amb bicicleta o que s’hi aturen a berenar. També, o sobretot la presència de turistes als pobles no costaners, és un dels factors del nou dinamisme. I es veu que també, i sobretot altra vegada, és el motiu de l’obertura de negocis, restaurants i botigues quasi exclusivament. És el motiu de l’obertura i també del tancament, perquè el que passa ara és que en acabar la temporada turística, un nombre gens menyspreable però molt lamentable d’establiments baixen barrera i no l’aixequen fins que no tornen els visitants més ocasionals. L’aspecte fantasmagòric, trist i decadent, al qual ens tenen avesats les anomenades zones madures i altres nuclis costaners, comença a veure’s als pobles.

A les Balears tenim massa negociants que obren només perquè els caiguin els doblers, i tanquen quan no en cauen. N’ha alertat avui el director de la Fundació Impulsa, l’economista Antoni Riera, que evidentment no ho ha dit així, sinó que ha parlat de la rotació dels comerços lligada a l’estacionalitat com un dels problemes estructurals que tenim a les Illes. Ja sabem que parlar d’empreses que obren sis mesos o un poc més i tanquen la resta de l’any és parlar de baixes a la Seguretat Social, de precarietat laboral, d’una competitivitat a la baixa i de nuclis urbans fantasma. I és parlar, dic jo des de la ignorància, que tenim el que consentim, perquè no deu ser tan difícil regular aquest despropòsit del “tanc tots els mesos que em passa pels nassos” que ara ja no només afecta on hi ha platja. I si no, anem a passejar demà mateix pel centre d’Artà, per dins Santanyí, per Alaior, i ja no parlem de Sant Josep a Eivissa o de Sant Francesc Xavier a Formentera. Llucmajor, al costat d’aquests darrers, no ve ni al cas. 

EDICIÓ PAPER 17/03/2019

Consultar aquesta edició en PDF