OPINIÓ

Posar fi al masclisme vellard

Anem al gra. Dos actes, dues conferències públiques, dues taules rodones, el darrer any i escaig. A Barcelona. Públic de gent progressista, crítica, conscienciada del dolor d’aquest món, imbuïda de valors humanistes. En ambdós, sobre temàtiques vinculades a l’actualitat política nacional i internacional –es diu el pecat però no es donen gaires pistes, o sí, per trobar el(s) miserable(s) pecador(s)–, hi participen dos tipus de persones: homes grans, consagrats, i dones joves, brillants però que tot just enceten el seu camí, en tant que experts. Ningú ha pensat aquesta composició de forma intencionada. Senzillament ha sorgit així. Tanmateix, la societat és la que és i la realitat és que, cercant l’excel·lència a l’hora de muntar tant un acte com l’altre, surten, com a ponents, homes grans, majors de cinquanta hiverns, i dones menors de 40.

Tant una sessió com l’altra resulten un desastre. A partir del minut 0, els homes sèniors, com a homes i com a sèniors, comencen a imposar-se forçadament. Interrompen, no respecten els torns de paraula, decideixen unilateralment cap a on cal enfocar el debat o no, apugen el to de veu, falten al respecte –almanco en un dels casos– a les moderadores, que també són dones joves, concretament a la trentena. Tant una sessió com l’altra acaben esdevenint un festival patètic de testoterona intel·lectualoide seixantina: d’un “jo més que tu” i “calla, nina”, sense gaire anàlisi, sense afinar en excés, amb una manca de rigorositat que esparvera. Quan acaben les dues actuacions –que no poden, en cap cas, definir-se, en propietat, com a debats– s’alcen, cofolls, i continuen xerrotejant entre ells, ignorant les seves contertulianes femenines. Cap voluntat de diàleg fructífer. Cap voluntat de contrastar imaginaris, cosmovisions, mirades. Res. Tot plegat entre la indiferència i el menyspreu cap a qui els interpel·la.

Hi ha un fet que, com a vouyeur, observo amb una certa hilaritat. En una de les taules rodones, el ponent mascle i vellard –un conegudíssim i egocèntric periodista– després d’haver menyspreat de forma oberta les tres dones amb qui compartia espai, un cop acabada la sessió, en alçar-se, detecta una persona, enmig dels assistents, que li resulta familiar. Es col·loca bé les ulleres –ja se sap, l’edat!– i s’adona que sap qui és. Que la reconeix. És una política jove, diputada, amb una certa projecció mediàtica. Aquí tot canvia. Que de bé que es retraten un perfil de personatges! El ponent vellard egocèntric s’acosta, talment un cuc, bavós, quasi arrossegant-se, sol·lícit, a la joveneta electa al Parlament. Vol presentar-se, hi vol parlar, vol intercanviar impressions. Aquí si que paga la pena fer un esforç de connexió! Ella és algú! Les tres dones amb qui compartia taula no eren res! Relacionar-se amb el poder,sigui en la forma que sigui, és essencial, per ell. És la forma com una majoria d’homes rellevants de la seva generació, fins i tot els que no es reconeixen com a conservadors, han edificat el que són. El pitjor de la faràndula, doncs, aplicat, en aquest cas, a un intel·lectual progre: divisme, masclisme i fascinació pel poder. Oi és poc.

Això que he explicat passa cada dia. Arreu. Però em va ser molt revelador veure-ho en dos actes públics, teòricament d’alt nivell acadèmic i periodístic, on, valgui la redundància, cap assistent del públic va cridar l’atenció davant el comportament dels homes de les taules. Així ens va. Ha costat dir-ho però s’ha de dir. Aquest país, aquests països, aquest estat, estan fets una merda per culpa de gent com ells. La seva ha estat, amb excepcions, en termes intel·lectuals, una generació de vedets masculines, de divos masclistes i egocèntrics incapaços de ser generosos, de ser suficientment sensibles amb el que estava per venir. I, vist el que hem vist, que el 2016 i el 2017 haguem de presenciar determinats espectacles, determinades mostres d’una falta d’humilitat al·lucinant –amb personatges que, tot i que estan incorporats des de ben joves a l’elit acadèmica, política o periodística,han estat incapaços d’aconseguir allò que tota generació ha de perseguir: que els seus fills i néts visquin millor que ells– és molt penós. Sé perfectament que el masclisme ho impregna tot, sense fer distincions d’edat –de fet, espanta veure com penetra en persones molt joves. Tenc un gran respecte i admiració per la lluita igualitària empresa pels homes conscienciats i progressistes de les generacions anteriors a la meva. Però em remou veure com han acabat, o com han estat sempre?, molts ‘popes’, moltes personalitats, d’aquest país. Encara que es facin dir d’esquerres o, fins i tot, feministes. Que no acabem com ells, per favor. Amén.

EDICIÓ PAPER 15/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF