No m’agrada avançar-me a una investigació judicial ni, molt menys, extreure’n conclusions. Tampoc no ho solen fer els jutges, malgrat que algunes de les seves decisions preventives se sostenen, com no pot ser d’altra manera, en conclusions prèvies obligades per la urgència. Que no s’hagi de fer, o que aquesta responsabilitat només sigui atribució judicial, no significa que el comú de la ciutadania, amb els polítics i els mitjans com a far, s’afanyin a extreure’n. Així ha passat amb la detenció del magrebí sospitós de festejar amb la jihad, etiquetat de jihadista des del minut zero. Si hem de fer cas del que s’ha dit, incloses les declaracions dels responsables polítics de la policia, Mohammad Harrak era a punt de fer la guerra santa devers Síria o cometre un atemptat per aquí; així, sense concretar ni lloc ni armament ni abast. Però si anam a l’interdicte de la jutge, prudent a l’hora de justificar la radical mesura de presó incondicional, només tenim la certesa que el detingut tenia ànima bel·licista, participava de legals jocs de simulació de guerra, com el comercial Airsoft, volgué entrar a l’Exèrcit espanyol o, en el seu defecte, a la Legió francesa, visitava la pàgina ‘Cuadernos de estrategia’, allotjada al web del Ministeri de Defensa, i que, entre altres poc previngudes navegacions per Internet, polsà ‘m’agrada’ en el Facebook d’un que feia apologia de la bona vida en territori de l’Estat Islàmic. Amb tot, impossible negar que, com milers de musulmans a Europa, sentís rebuig per una societat que es resisteix a integrar-los. Amb tot, també, impossible afirmar que fos capaç de dur a terme les seves intencions; fins i tot, en el cas que realment les tingués.
