CORRENTIAEscriure d'un any per al següent no tindria més d’allò si no fos que hi ha un moment en què tot el que ha passat durant l’any que deixam enrere n’arrodoneix provisionalment el sentit. És l’alquímia dels balanços i dels resums, que en realitat no passa de ser, si se’m permet una expressió ben planiana, una pura il·lusió de l’esperit. El salt d’un any al següent tenia unes connotacions no desproveïdes de màgia, molt més febles del que hauríem pensat: n’és bona prova el fet que aquestes connotacions i la seva màgia no han resistit els primers embats de la molt mal dita societat de la informació, multiplicadora necessària, implacable, insadollable de la de consum (és tan així que una setmana abans del 31 de desembre la Policia Municipal de Palma ja havia rastrejat una bona partida de convocatòries per a festes il·legals de Cap d’Any –“mala gente que camina / y va apestando la tierra”, que deia Antonio Machado. Apestando, exacte. Però no els importa que a la societat en la qual viuen els assenyalin com a exemple d’abjecció, se senten protegits en els seus nínxols cibernètics i pel seu escàs o voluminós poder adquisitiu. Malhaja l’aire que respiren).
En dies com avui –potser en aquest mateix diari– ja he recordat altres vegades com era el Cap d’Any d’un dels artistes més estimats que han passat per aquesta terra. Em referesc a Alceu Ribeiro, uruguaià i mallorquí en identitats concèntriques, mort ara fa set anys a Palma. Les classificacions, aquesta mania letal de crítics i historiadors, l’etiqueten com a alumne de Torres García, com si així quedàs clos l’univers del nostre pintor. La nit del trànsit d’un any al següent la passava a l’estudi fent una pintura, assumint el repte de l’obra feta a bon ritme però sense perdre el batec. Volia dir-se a si mateix que la vida és un continu i que l’obra n’és la força motriu. Coses d’artistes, direu, però aquesta fixació d’Alceu Ribeiro tenia sentit artístic i filosòfic: en realitat, ambdues coses a la vegada.
En dies així record sempre Alceu Ribeiro. És un exemple de com donar un sentit profund a hàbits i rituals socials en procés d’esbucament. Ens diu com l’emoció del fet creatiu és un pont que salva ruptures tan artificials com certes. No necessitava reunir-se amb multituds, estava reunit amb ell mateix.
