TRIBUNA OBERTA

Polítiques per fer front a la crisi: liquiditat, liquiditat i liquiditat

És evident que l’origen de la crisi que estam vivint no és econòmic. Però també tots tenim clar que les conseqüències econòmiques seran profundes i probablement molt més dilatades en el temps que la crisi estrictament sanitària.

En un informe que ha fet públic molt recentment la London School of Economics, sobre els aspectes econòmics de la pandèmia, s’avança un escenari molt similar al que va donar lloc la crisi financera de 2007, la qual ja es coneix com la Gran Recessió. Els autors de l’informe assenyalen un primer efecte social i econòmic, que és conseqüència directa de la crisi sanitària i del confinament: la incertesa i la por a les llars i a les empreses per la interrupció de la cadena habitual de subministraments i per la mortalitat que comporta la pandèmia.

Però a partir d’aquest primer efecte característic d’una crisi d’origen sanitari, en segueixen d’altres d’indirectes amb el mateix patró que qualsevol altra crisi econòmica.

En primer lloc, l’increment de la incertesa i la por comporta una caiguda del consum i de la inversió. Està clar que en un context així, tothom que pot reacciona amb l’estalvi i amb l’endarreriment de les despeses o inversions previstes. 

En segon lloc, la caiguda brusca de la demanda disminueix la disponibilitat de líquid de les empreses, que en molts casos es veuen abocades a la reducció de plantilla o al tancament. 

Consegüentment es produeix un tercer efecte: un fort increment de l’atur. Per acabar, aquest increment de l’atur comporta un quart efecte: la disminució de la renda de les famílies, que encara debilita més la demanda i augmenta la incertesa. I, així, tornam en bucle al primer efecte.

Per tant, està clar que un primer objectiu de la política econòmica necessària per contenir els efectes de la crisi és garantir que les empreses puguin atendre els seus pagaments: en primer lloc als seus treballadors; però també als seus proveïdors. Els seus proveïdors són altres empreses que també han de poder pagar els seus treballadors.

Així doncs, un programa econòmic per fer front a la crisi hauria de preveure mesures que posin de manera urgent doblers en mans de les famílies i empreses. Posar doblers en mans de les famílies s’aconsegueix, d’una banda, amb una política fiscal que rebaixi retencions d’IRPF de manera immediata i tipus d’IRPF per a la declaració de 2020, especialment a les rendes més baixes. Però també s’aconsegueix, d’altra banda, ampliant de manera urgent els destinataris de la renda social garantida, que a les Illes vàrem introduir el 2016. Aquesta prestació es va pensar per a la gent que encara patia els efectes de la Gran Recessió de 2007. Però, sens dubte, ara serà un bon instrument per garantir que les famílies que ja estan patint aquesta nova crisi puguin continuar fent front a les despeses més urgents.

 Pel que fa a les empreses, les mesures anunciades van en la bona direcció: ajuts puntuals a autònoms que hagin vist dràsticament reduïda la seva facturació i avals públics per tal que les empreses puguin accedir al finançament. Caldrà vigilar que, com passa massa vegades, la burocràcia no frustri la política. I, també, evidentment, que l’abast i els recursos destinats a aquestes mesures siguin suficients per parar el cop. La liquiditat és la benzina de les empreses. Cal garantir de totes totes que no els falti benzina per continuar funcionant.

EDICIÓ PAPER 30/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF