EscriptorUna de les coses més tristament distingibles del procés català és que es produeix una inversió molt grollera de qui pot considerar-se el principal afectat dels problemes polítics i legals que han afectat la societat catalana des d’abans i tot de l’octubre del 2017.
Qui ha acabat a la presó són els polítics independentistes i els activistes que des d’organitzacions polítiques i culturals van comprometre’s amb l’opció del referèndum. A tota aquesta gent els han caigut dècades de presó, han estat inhabilitats, han perdut feina i ingressos i fins i tot és possible que vegin embargades les seves propietats. Bona part de la societat catalana ha vist fracassar la seva idea de poder votar sobre la mena de relació que volen mantenir amb la resta de l’estat espanyol. Més de mil votants van rebre cops de porra per això mateix, perquè es van negar a abandonar la convocatòria que els permetia fer sentir la seva veu democràtica. A més, hi ha més polítics independentistes a l’exili, que han hagut d’afrontar un via crucis judicial, i tots els entrebancs del món abans de poder ocupar, quan finalment han rebut de nou suport electoral, el seu escó a les institucions europees.
I tot això, repetim-ho, perquè es va desafiar l’estat espanyol amb la dèria —elemental, bàsica i pacífica— de voler votar. Un estat espanyol, ho sap tothom, amb una monarquia putrefacta, amb una independència judicial a la baixa a tots els barems, i amb uns índex de corrupció i de degeneració democràtica que el converteixen en una severa anomalia a nivell de la Unió Europea.
Si això és així, doncs, no s’entén per què qui més es posa el vestit de víctima és l’unionista ofès, el ressentit espanyolista que considera que és ell qui ha estat perseguit, marginat i violentat per una opinió pública catalana que ha fet un gir cap al sobiranisme. Aquí ningú ha perdut el dret de dir la seva —Ciudadanos va guanyar les últimes eleccions al Parlament Català, el desembre de 2017—, però sembla que, tot i que l’unionisme ha guanyat sobradament en el xoc de legitimitats, és l’unionisme qui té els seus líders a la presó o es veu amb la impossibilitat de fer valer la seva idea de la distribució del poder a Espanya.
Sobta molt que es parli fins i tot d’unanimisme quan es fa referència a l’estat actual de l’opinió catalana entorn de la independència. Per què quan el consens era l’autonomia no es denunciava que hi havia una ‘unanimitat’ o ‘conformitat’ imposada? Per què l’independentisme ha de ser una idea més indesitjable o poc recomanable que l’ordre constitucional monàrquic espanyolista?
Des de l’unionisme es percep que qualsevol qüestionament dels seus principis és una forma de totalitarisme roí. Fins i tot que els que no són independentistes, tot i tenir un estat que els dona suport i ha fet triomfar la seva idea a la força, són víctimes d’alguna mena d’afront, o que tenen dret a sentir-se perseguits, ni més ni menys, simplement perquè ara és possible que la seva opció política ja no sigui la majoritària. No és possible tenir més barra sense tenir alhora tan pocs escrúpols.
