OPINIÓ

Pobresa infantil

Com us comentava en la meva darrera col·laboració, mentre la insostenible situació que es viu a Catalunya ha esdevingut no ja el principal, sinó l’únic problema que requereix una solució, altres qüestions al meu parer molt més importants romanen oblidades per l’opinió pública i la publicada. Una d’aquestes qüestions fa referència a la pobresa infantil, una xacra que afecta, segons alguns estudis, gairebé un terç dels menors que resideixen a l’estat espanyol i que, per tant, hauria de figurar al capdavant de qualsevol agenda política. De fet, aquest percentatge de nins i nines que viuen en llars pobres és molt superior a la mitjana europea –només ens supera Romania i quasi empatam amb Grècia–, mentre que el que Espanya inverteix en protecció social a la infància en relació amb el PIB queda molt enfora de la mitjana europea; i això sense tenir en compte l’escàs impacte de les transferències socials, a causa de la manca de polítiques fiscals adequades i de l’austeritat que s’ha implementat per part d’un govern que segueix fidelment els dogmes neoliberals.

A més de les conegudes –encara que negades per molts– conseqüències negatives per a la salut que té la pobresa infantil (retards del creixement, hipertensió, obesitat, salut mental, menor esperança de vida...), també hem de parlar del rendiment escolar més baix i de la major probabilitat d'abandonament educatiu que tenen els infants que viuen en llars pobres. Com és lògic, això augmenta la probabilitat d'atur, de precarietat laboral, de pitjor salari i condicions de treball, en relació amb les persones que no van tenir experiències de pobresa en la seva infantesa. I, com malauradament és habitual, el gènere torna a jugar en contra, ja que entre les dones la pobresa infantil està associada a l'embaràs durant l'adolescència i, alhora, els fills nascuts de mares adolescents tenen alt risc de pobresa.

Resumint, l’estat espanyol és líder europeu en pobresa monetària econòmica en famílies amb fills, se situa dels darrers en reducció de la pobresa infantil per mitjà de transferències socials i es troba sobre la mitjana en indicadors de pobresa en àrees també necessàries per al desenvolupament infantil que no són directament els doblers disponibles, com ara la nutrició, els recursos educatius, l’accés a la informació o la qualitat de l'habitatge.

Vist tot això, sembla urgent i necessari capgirar aquesta situació i no només per una qüestió de justícia social sinó també –tal vegada així ho entendran– pels efectes que tendrà l’actual pobresa infantil sobre les generacions futures: desenvolupament econòmic, capital humà, salut pública, etcètera. No obstant això, l’actitud de molts encaixa dins una de tres categories. La primera és la negació –no és possible que hi hagi tants de pobres, hi hauria una revolució; tot és una estratègia per desgastar el govern de torn...–. La segona és fiar-ho tot a la repetida recuperació econòmica –una mica de paciència, ja estam en el bon camí; la millor política social és tenir una feina...–. El tercer grup focalitza les culpes sobre els més vulnerables –si es troba en aquesta situació, és perquè no s’ha esforçat a bastament; només volen viure de la mamella de l’estat....

Per tant, una passa prèvia és el canvi de mentalitat i de voluntat política. Acceptar que el problema existeix, primer, i implementar les estratègies necessàries per solucionar-lo, després, és bo d’escriure, però lluitam contra unes grans resistències no només polítiques, sinó també socials, econòmiques i culturals. I quines han de ser aquestes estratègies que ens permetin posar fi a la pobresa infantil –i a la pobresa en general–? Doncs, per desgràcia, totes aquelles de les quals els que prenen ara per ara les decisions no volen ni sentir parlar: increment de la despesa pública en protecció a la infància i la família, reducció de la desigualtat, abandonament del PIB com a únic indicador de progrés, foment de la conciliació i de la natalitat, etcètera.

Parlem de Catalunya i del procés i de la unitat d’Espanya i del dret a decidir i del que vulgueu, però que això no ens despisti d’abordar els greus problemes que pateix aquesta societat nostra i que no s’arreglaran canviant la bandera que oneja al balcó.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF