EscriptorAra mateix ens poden posar una multa per no portar la mascareta a l’espai públic. I al mateix temps, només que t’asseguis a una terrassa o que entris a un restaurant a dinar, ja et pots desemmascarar. És l’única manera de simular la vida d’abans, fins que veus que els cambrers i cuiners la porten per fer feina o que als hotels la duen rere el taulell de recepció a qualsevol hora. A poc a poc, tots hem anat entenent coses d’epidemiologia, fins i tot de física de partícules.
Tothom ha anat fent el que podia per no contagiar-se, més o menys, per bé que després de sortir del confinament hi havia potser massa ganes de fer gresca i abraçar amics i coneguts, sobretot entre els més joves. El debat, ara –abans que arribi una vacuna que no sigui una enganyifa més o menys russa– és saber fins a quin punt les autoritats tenen la responsabilitat o el deure de vetllar per la nostra salut, i fins on altres mesures haurien de conformar-se a quedar en simples recomanacions.
En el primer cas, es traduirien en normes i sancions, en vigilància poc o molt policial; en el segon, serien només criteris que mirarien de vetllar perquè la situació no es descontroli perillosament, però sense arribar a fer ús de la coerció. Com sempre, tot això s’ha polititzat: fins i tot les mascaretes sovint es venen amb banderetes patriòtiques que són declaracions d’intencions poc o molt grolleres. Però, això a banda, ha estat impossible no polititzar un assumpte que hauria pogut moure’s dins els límits del més raonable dels sentits comuns.
Avui, és possible endevinar les inclinacions polítiques de les persones només de veure el seu moviment enmig d’aquest bosc frondós de prohibicions i advertències. El psicòleg social Jonathan Haidt ens va ensenyar a veure que sovint la ideologia es fonamenta en conceptes previs basats en allò que es considera brut o net, pur o impur, digne o indigne. Així, ens assabentava que la gent a qui no li importava, per exemple, dormir a una habitació d’hotel on la nit abans havia mort algú (de mort natural) tendia a votar l’esquerra, mentre que els que deien tenir manies s’inclinaven més cap al costat conservador. Si això va així, però, podria no entendre’s per què són ara els conservadors els menys maniosos, els que fan de la desobediència a l’ús de la mascareta un emblema de la seva ànsia d’oposició al govern de torn. La dreta populista concep que el govern intervé en excés en l’obligació de posar-se la mascareta: de sobte resulta que diuen defensar les llibertats, ells, els tradicionalment campions en repressions de tota mena. Mascareta no, i tampoc condó.
Ara s’alineen amb la idea del campi que pugui, l’anarquia de dretes que afavoreix els llops en contra dels anyells. Han hagut de negar fins i tot la realitat del covid-19 perquè sembla que no els anava bé per continuar fent rutllar els seus negocis. Són els mateixos que han arribat a considerar el cinturó de seguretat del cotxe una imposició il·legítima. Al final, morir-se serà una cosa d’esquerres, mentre la dreta aplaudeix el rei que se’n va amb els milions de tots. Pobres malalts.
