OPINIÓ
Opinió 28/07/2017

Petons, tendresa…

i
Celestí Alomar
3 min

Estava vague i no sabia què escriure. He preguntat al meu company de cafè. També ho he demanat a la cambrera. Una noia de bon gust per a la literatura i, en especial, per als autors llatinoamericans. Els dos han coincidit sense titubejar: has de parlar de Rajoy. Del testimoni Rajoy. Cent per cent de respostes, no calia seguir amb l’enquesta… De veritat, no tenia previst escriure del tema, el personatge m'avorreix, però les estadístiques comanden. He devorat els digitals del dia i l’única conclusió que n’he tret és que un senyor de Galícia va passar per l’Audiència Nacional, de visita.

El senyor de Múrcia estava enamorat de Minette; d’aquest de Galícia no sabrem mai si sent amor per res. De seguida he pensat en ‘marmolillo’, que el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola defineix com a "persona maldestra o poc intel·ligent"; però no, no era correcte. La segona accepció, “pal de pedra destinat a protegir del pas dels vehicles”, s'aproxima més a la idea que jo tenia de l'assumpte. No deixar que res passi. No ha fet falta rebuscar gaire més perquè, a la fi, en un excés d'eloqüència, cosa rara en ell, el senyor Rajoy ens ha tret de dubtes i, davant el jutge, ha definit la situació amb claredat meridiana: "Fem el que podem", "No vol dir res"; és a dir: “No vaig fer absolutament res”. Magnífic! Assassinat d’Aristòtil i superació definitiva dels filòsofs francesos.

Però els gallecs saben que “haberlas, haylas”. L’arxiver del Concello de Carral deia que “els ratolins i la humitat són els majors enemics d'un arxiu”. De ratolins, “haylos”, i tan grans que són capaços de menjar-se el disc dur d’un ordinador. I de la humitat, què en podem dir? Si no hagués estat per ella, els "filets de plastilina" haurien estat goma-2, capaç de fer volar qualsevol institució. Però no va ser així, el nostre senyor gallec es manté ferm talment un pal de pedra. Ratolins o ‘meigas’, sempre hi ha qui rosega per sota. Sigui la policia política del ministre de l’escapulari, un comptable desmemoriat o un fiscal de comptes panamenys; no manca treball en ‘negre’, ni qui el vulgui fer. “Jo no em preocupo d'aquests temes”, diu ell, i per això no en té memòria. Però, desmemoriat o no, “haberlas, haylas”.

“Perquè, torno a insistir-hi, les meves responsabilitats són polítiques, no de comptabilitat”. No calia que hi insistís, el senyor Rajoy. Després d’anys d’austeritat, tots sabem que, dels comptes, se n'encarrega la senyora Merkel. El deute inflacionari es paga als bancs alemanys. “Jo dic unes paraules, parlo amb la gent...", brava descripció de la feina del president. ‘Beatus ille’. Una definició de les funcions del president del govern espanyol tan genial que seria digna de ser incorporada als millors tractats de teoria política. Tampoc desentonaria en la cabina de Groucho perquè, com escrivia un prudent Tirso de Molina, la terra del senyor president “és tan fèrtil a donar bruixes com naps”. I no totes les ocurrències són màgiques.

Descobert que la feina del president és dir unes paraules i parlar amb la gent, no podem concloure que l’actual en sigui un cànon de conducta. Calla més que parla, que és el mateix que dir que les seves mentides estan en el silenci, més que en la paraula. No per res, les seves compareixences davant la premsa són d’una pertinaç sequera que feia temps que no es veia. Però, per ser justos, cal reconèixer que aquesta gent de la caixa B i el disc dur triturat van de fenomen (mai millor emprada la paraula) meteorològic en fenomen meteorològic: de l'anticicló de les Açores (tot i que ell es creu un cicló) a la sequera pertinaç del galaic humit. Oh! Petits ‘vintage’; sonen com un bolero… quanta tendresa, quanta bogeria, el rellotge de cordes suspès i el telèfon desconnectat. Quin ‘derroche’! Si sabés explicar tot el que va sentir –“Tot el que es refereix a mi o als meus companys de partit és totalment fals, tret d'alguna cosa"– no hi hauria dues copes a la taula i ni al vespre se li aniria la mà… Però, amics ratolins, per entrar a l'infern no cal morir.

També existeix la versió ‘tecno’, la magdalena de sexe convex. La frase favorita d’aquesta versió és: “Jo li vaig dir que s'ocupés d'aquests assumptes”. Punt i prou, no fan falta més explicacions. Perquè “jo els prego que m'entenguin: és a dir, cadascú es dedica al seu treball”: el Tribunal Constitucional lamina, el ministre de l’Interior furga les clavegueres, la policia política ressuscita… i el senyor Rajoy fa política. La política de no fer res en el país de Mai Més, on tot està lligat i ben lligat. No obstant això, ‘e pur si muove!’ perquè, com molt bé diu el senyor Rajoy, “les coses són com són i de vegades no són com a un li agradaria que fossin".

stats