De petita tenia una veïna que em deia Heidi. Era quan vivíem just davant de l'Escorxador, a un pis que, bàsicament, era un passadís. Era llarguíssim i et duia fins al menjador, on des del balcó es veia tot el recinte que abans s'utilitzava per matar animals i després, amb els anys, s'ha convertit en un dels epicentres de la vida social i cultural de Palma. Aquesta veïna em deia Heidi, primer, perquè tenc la pell molt blanca i, segon, perquè tenia moltes pigues que m'ocupaven les dues galtes i el nassarrí de quan era menuda, i a l’estiu augmentaven exponencialment. Em queia bé, aquella veïna, i ella no ho sap, però sempre que veig na Heidi pens en ella.
I tot això us ho explic perquè aquests dies he estat malalta i m'he enyorat molt de ca nostra. A banda d'això –que em passa sempre quan estic convalescent–, però, haver d'anar al metge em va fer tornar a trepitjar el que va ser la meva segona casa durant cinc anys: l'escola Barrufet. No és que volgués contagiar tota l'escola, no, però just està davant del CAP (el nostre PAC) on vaig anar a veure qualque professional que em digués que no, que allò no era el final de la meva vida encara que m'ho semblàs (puc ser molt dramàtica quan estic malalta, sí). I ja que hi era, vaig aprofitar. En travessar la porta ja vaig sentir aquella remor que les meves orelles feia molta estona que no sentien... I vaig sortir al pati. Ja era tard i la majoria de classes ja havien pujat a preparar-se per partir a casa el migdia o per quedar-se a dinar a l'estona de mitja pensió, que és com en dèiem (i supòs que encara en diuen). Vaig veure mestres, plantes noves penjades d'alguna paret i els bancs blancs per seure allà on sempre. I, en certa manera, em vaig sentir un poc a casa.
Les escoles, aquells petits mons enormes que trepitjam –les persones que tenim el privilegi de fer-ho– durant una etapa de la nostra vida. A Barrufet, hi vaig fer feina més de cinc anys i no us podria fer una llista de totes les coses que hi vaig aprendre: de les mestres, de les meves companyes, de les cuineres i de les mares i els pares que s'hi deixaven la pell. Però, sobretot, del que no us podria fer aquesta llista seria dels aprenentatges que em van regalar les criatures. La primera lliçó va ser que, fins llavors, no era conscient de com les ignorava, de com m'eren, d'invisibles. I a partir d'aquí no vaig poder evitar veure-les com a persones petites, subjectes actives, esponges que cada dia es feien més i més grans mentre jo també creixia devora elles. I sí, ja sé que sona idíl·lic i que les criatures també treuen del solc i que segur que vaig tenir moments de desesperació i desolació (sí, en vaig tenir), però la resta de regals que me'n vaig endur no és que ho tapin, és que no són comparables. De la meva feina amb elles vaig aprendre a relacionar-me, també, amb les criatures i infants que més tard m’han anat envoltant gràcies a les amigues que ara també són mares i m’han fet tieta.
Així que avui tenc ganes de dir: gràcies, nins i nines del meu voltant. Gràcies per fer-nos créixer quan tothom es pensa que som nosaltres, les persones adultes, les que us fem créixer. Per fer-nos veure altres mons que són infinits i on les nostres neures i preocupacions no tenen cabuda i no esdevenen centrals. Jo us seguiré mirant amb els millors ulls que sàpiga posar i intentaré contagiar-me de la il·lusió i l’empenta que, a vegades, les adultes deixam que ens arrabassin.
