OPINIÓ

Personatges secundaris

El sacrifici, com el colesterol bo, és un d’aquests conceptes que generen entusiasme i escepticisme a parts iguals. Així, l’al·lèrgia al sacrifici dels més hedonistes fa de contrapès necessari enfront dels aprenents de màrtir que s’omplen la boca amb aquesta paraula i que la reivindiquen amb un orgull autocomplaent que, en realitat, és proporcional al retret encobert, implícit, dirigit a tots els qui decideixen que no han vingut al món a sacrificar-se.

En una pel·lícula bèl·lica, per exemple, els personatges sacrificats esdevenen, la majoria de vegades, els més carismàtics: fins i tot l’individu egoista que al principi ens queia malament acaba cedint a la temptació llépola de fer aquella mena d’esforç que, en el moment adequat i en aquell context (poc) favorable, li acabarà aportant la dosi justa d’heroïcitat que necessita per compensar les tendències poc generoses que l’havien definit abans del seu sacrifici catàrtic en pantalla panoràmica.

És clar que, a les pel·lícules, un sol acte altruista ja omple el dipòsit d’admiració aliena envers el sacrificat, tot permetent que l’aurèola de beatitud l’acompanyi, com a mínim, durant una mica més de cent vint minuts de metratge. A la vida, en canvi, els ritmes i les distàncies són més llargs i lents, així que la idea de tolerar un cert patiment, sigui per fer un bé concret o general, o bé per obtenir la satisfacció tan bàsica i primària que produeix l’alabança de l’altre, pot perdre atractiu, sobretot si el sacrifici que es du a terme és subtil, silenciós, quotidià, rutinari, imperceptible.

I és que, al capdavall, el sacrifici, si no va acompanyat d’una certa èpica i del consegüent reconeixement general, no té la mateixa gràcia: el sacrifici, com la intel·ligència, la bellesa, la cultura, la felicitat o la bona sort, sovint es gaudeix més si se’n fa una exhibició pública.

Fa uns mesos que nosaltres mateixos vam començar a viure una situació pròpia d’una pel·lícula inaugural del Festival de Sitges. Per tant, i malgrat l’angoixa i la por i la incertesa, o precisament per tota aquesta barreja de sentiments, molts de nosaltres vàrem voler erigir-nos com a bons personatges secundaris –de la mena que s’emporta l’Oscar a millor intèrpret de repartiment–, atès que, tanmateix, tots érem ben conscients que, talment com a La nit del caçador, Psicosi o La guerra de les galàxies, el protagonista absolut de la nostra història era ‘el dolent’: l’enemic que havíem de combatre entre tots.

En un exercici d’empatia, compromís i assimilació que provocaria els aplaudiments del mateix Stanislavski, vàrem interioritzar el paper d’herois parcialment anònims. Només parcialment, però, perquè les xarxes i els mitjans de comunicació s’encarregaren de difondre eficaçment tota classe de dades sobre les actuacions i els sacrificis individuals i col·lectius: potser ens feia falta apreciar la bona feina de la resta del càsting per no caure en el desànim; potser simplement ens encoratjava, tot plegat. I no obstant això, com si el personatge no ens acabés de fer el pes, com si no ens el creguéssim prou, la versemblança de les primeres setmanes va anar perdent força a mesura que la trama esdevenia un desafiament actoral menys estimulant, menys exigent i complicat, menys èpic.

A vegades, les persones que pateixen una malaltia greu treuen les forces d’allà on es pensaven que no en tenien mentre la seva vida corre perill, però, en canvi, se senten més tristes, incompreses o aïllades per l’entorn quan la seva vida torna a ser més o menys estable, sense l’amenaça de mort que les rondava abans però també sense la possibilitat de retornar a aquell estadi previ a la malaltia. D’una manera semblant, tots som capaços de posar-nos a la pell de l’heroi sacrificat durant un temps limitat, com quan el cos aguanta el dolor i resisteix en una cursa de resistència.

Més enllà d’això, però; quan deixem enrere l’estat d’excepció per tornar a una normalitat que ens diuen que és nova i que s’assembla excessivament a l’anterior excepte pel fet que és una mica pitjor, ens cansem, ens avorrim, perdem l’interès, ens desmotivem. I aleshores esdevenim una Gloria Swanson ancorada tristament a un personatge que ja no és gloriós, que ja no té pel·lícula, que no sap adaptar-se a una altra trama; i ens tornem patètics, perillosos, irresponsables: el reflex d’una societat que, sense el component melodramàtic i pel·liculer, s’oblida del seu paper de corredor de fons i, amb una sensació d’impunitat barrejada d’inconsciència i d’egoisme, es burla de l’ocurrència absurda i calvinista de sacrificar, ni que sigui durant un any excepcional, aquell poderós motiu per viure que són les tradicionals celebracions populars.

EDICIÓ PAPER 11/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF