OPINIÓ

Persona preferida

Mai l’havia vista tan bonica. Quins ulls tan ben perfilats; quins llavis més vermells; quines galtones de nena tímida, de noia enamorada, de dona bona i sana; lleugerament rosades, marcant els pòmuls que s’han anat inflant i desdibuixant a partir dels cinquanta. No la recorda tan maca, no recorda haver-li dit mai que la troba maca, de fet, i ara l’hi voldria dir a la seva germana, a la dona menuda que està dempeus al seu costat i que el mira com dient que ella ho sap tot, que ho entén tot, i que per això endevina què pensa, i què lamenta, i què enyora, mentre no pot parar de mirar l’altra, la germana gran.

Perquè no pot parar, no pot. I ell la mira, i mira la germana, però no diu res a cap de les dues. Potser per vergonya, potser perquè no sap què dir, potser perquè li fa por que l’altra pugui sentir-lo i pensar que ja l’hauria pogut mirar així fa uns anys, quan ella encara volia que la miràs així, que li digués t’estim i ets preciosa, i t’estim i t’estim i t’estimaré sempre. Potser li ho va dir. Potser no. Si no se’n recorda, no compta, suposa.

Aquell home que ara l’observa embadalit li ha duit unes flors espantoses. Ell potser li hauria d’haver duit flors, algun cop. Avui hauria pogut dur-li un ram, com la resta d’amics d’ella, perquè a tothom li agraden les flors. El que passa és que al matí ha anat a la Rambla i ha buscat i rebuscat però no ha trobat les seves flors preferides. I ell s’ha enfadat amb el món i amb els floristes i amb les flors fins que, al cap d’uns minuts, s’ha adonat que no sabia quines són les seves flors preferides.

Algun cop li havia regalat un ram de roses vermelles, al principi de sortir plegats, quan encara ho celebraven tot. Amb els anys, però, el pragmatisme es va imposar, i ella fou la primera que, en apropar-se el dia del seu tercer aniversari, ja li va dir que escolta, els rams són bonics, però les orquídies també i duren més. Havia acabat la frase amb una entonació que se situava entre el signe interrogatiu i els punts suspensius, i ell va fer que sí i, al cap de dos dies, es va plantar amb la planta. Quina planta que fas, va dir ella en veure’l amb el cossiol a la mà, i ell no va saber si es referia a ell o a la flor.

Observa aquell home que ara està devora d’ella, que li ha duit flors; ell sí; malgrat que siguin lletges, sense personalitat: una mescladissa de clavells, roses, margarides i fulles verdes sense cap unitat cromàtica, sense cap sentit del gust, sense res que faci pensar que el bon home ha dedicat més de dos minuts a agafar el primer ram de la primera paradeta de la Rambla per regalar-l’hi a ella. Perquè avui, ell se n’adona, la dona no està exigint orquídies; rep els obsequis amb un somriure lleu, amb una expressió serena i dolça, relaxada, i els acull com demostracions d’afecte sense distinció entre els ramets efímers i les alternatives plantades i duradores. Suposo que, amb els anys, ella és la primera que s’ha adonat que res no dura per sempre, i que les coses efímeres tenen el seu encant, si deixen un regust bonic, si han durat el temps suficient per complir el seu objectiu.

Es demana si ella deu estar satisfeta amb el que ha aconseguit, amb la seva vida. El seu rostre irradia satisfacció, d’això no n’hi ha cap dubte, però tothom sap que és fàcil fingir una expressió facial, forçar un somriure, jugar amb les celles. Necessitaria veure-li els ulls, per saber-ho cert, però no els hi veu. Ella no el mira. Potser preferiria no veure’l. Tal vegada hauria d’haver assumit que no era bona idea, presentar-se així, amb les mans buides, amb la cara trista, en el seu dia. En el fons sospita que no és adient posar-se romàntic, ni fer retrets interns, ni analitzar el passat, ni jutjar-la a ella i a ell mateix: no avui, no en el seu dia.

És estrany veure-la com a protagonista absoluta de la reunió, esdevenint el centre d’atenció; ella, justament ella, que sempre havia destacat, ho recorda bé, pel seu desig de no destacar en absolut. En això s’assemblen: ell tampoc ha volgut mai cridar l’atenció. Per això ella avui brilla en el silenci, mentre són els altres, que parlen d’ella. En parlen bé, és clar. Ella sempre parlava bé dels altres.

Li hauria duit flors, ella, en un dia així? Potser no, potser ella tampoc sabia quines eren les seves flors preferides. Ell tampoc no ho sap, quines són. A setanta-dos anys, un home corrent arriba a acumular molt poques certeses. Però ell s’aferra a la certesa que ara se li apareix amb més força, i s’apropa a ella, i se sent valent, i la mira, tan maca, maquillada, somrient, lluminosa. I per això, quan ja té la boca molt a prop de la seva cara, no li xiuxiueja allò que li xiuxiuejaria convençut, a cau d’orella, si fos més agosarat, no li diu que “amb tu se’n va la meva persona preferida”. En comptes d’això, s’indigna en sentir el desgastat “descansa en pau” que murmura una veu idèntica a la seva, i marxa a casa amb el cap cot, demanant-se si ell prefereix la tulipa o el girasol, preguntant-se si no seria millor optar per la incineració.

EDICIÓ PAPER 07/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF