CORRENTIA

Perquè la història acabi malament

La tradició espanyola de guerres civils, cops d’estat i pronunciaments proporciona eines i arguments per escalfar la ciutadania fins a enterbolir-ne l’enteniment: l’alteració de l’ordre no pot prescindir d’aquest escalfament de cossos i ànimes. Per donar un cop de timó important, fan falta més coses –els més interessats saben on han d’anar a trobar-les–, però en cap cas es pot prescindir de la uniformitat de la ràbia, de la ira. Com inocular-les al gruix de la població? Seria grotesc que servidor intentàs ara donar respostes a una pregunta que per al lector/lectora és d’una ingenuïtat molt primària.

La qüestió seria si hem pogut detectar, en el renou i la fúria creixents d’aquests temps, el llenguatge que adoba en l’opinió pública un estat d’ànim necessari per a canvis violents a la nostra societat. Per exemple, quan José María Aznar es mostra escandalitzat pel possible retorn dels comunistes –segons ell, Unidas Podemos– al govern espanyol, pretén –i/o aconsegueix?– contribuir a crear aquest estat d’alarma sense el qual no seria possible forçar canvis a la política espanyola no estrictament sustentats per eleccions lliures, netes, transparents? Si un dia arriba a haver-hi, a Espanya, un partit comunista robust, àgil i així com toca, vol dir que seria lícit enardir la gent per anorrear-lo?

La veu de la dreta i de la dreta extrema ha construït un llenguatge de foc grec que ens és disparat ininterrompudament. Es pretén debilitar així els fonaments de l’estat per bastir-ne un altre? En tot cas, el llenguatge és la seva manera de crear una ficció catastròfica, un holograma d’hecatombe per excitar els atavismes d’un país amb una història que acaba malament, com diu Gil de Biedma.

La qüestió política, la social, proveeixen de matèries primeres els incitadors de la barbàrie. Però, perquè la profecia s’acompleixi, no podia faltar la qüestió catalana, d’on saben extreure els materials més refinats per crear explosius d’abast letal. Catalunya no pot faltar en aquest còctel, perquè els proporciona la coartada d’allò que no es pot tocar perquè és sagrat i que l’imaginari espanyol vincula als designis divins. Sent així les coses, resulta imperdonable i depriment que Sánchez i el seu entorn participassin d’aquest aquelarre durant les dues campanyes electorals i encara ara.

EDICIÓ PAPER 30/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF