Perpinyà

Dimecres passat vaig tenir el goig de baixar fins a Perpinyà a fer una xerradeta a la Casa dels Països Catalans de la Universitat de Perpinyà-Via Domitia. La tarda tenia una llum fabulosa, especial primavera, i aquest vegada les estretors i angúnies de la carretera que baixa del Mont-Lluís no se'm van fer tan feixugues com de costum, potser perquè estrenava nova pavimentació. Arribat a destinació, vaig retrobar els vells amics: la Míriam Almarcha, l'Alà Baylac i el Joan Peytaví, un veritable trio d'asos de la llengua, sense els que la prou sotraguejada salut del català en les terres del Rosselló encara patiria més del que està patint ara. És el signe dels temps.

L'endemà mateix, un grup d'alumnes pujava a Andorra, a comprovar in situ l'existència real d'aquest país i dels seus mítics paisatges. Això ens va donar peu a comentar la davallada del nombre d'estudiants universitaris andorrans a Perpinyà. I això que, fins al segle XVII, era la gran capital de referència de bona part del Pirineu central. Des d'Andorra, per exemple, era molt més fàcil baixar fins a Perpinyà que no pas anar a Barcelona. El coll de la Perxa era el punt per on passaven (a més dels elefants d'Anníbal) totes les mercaderies de la Narbonense. De la capital del Rosselló arribaven a treballar entre nosaltres pintors, advocats, metges...

Tot això es va estroncar a partir de la Pau dels Pirineus i de la tràgica partició. Des de llavors, una llarga decadència, la feina dels resistents i un tel de confiança en el futur. No està tot perdut, ni de bon tros. Els processos històrics són capriciosos i sovint impredictibles, van i vénen, giren i tornen. Qui sap si aquella antiga esplendor es recuperarà algun dia. Mentre hi ha vida hi ha esperança, diuen.