BOTAFOC

Perdre la tendresa

S’ha perduda. L’he perduda. Cal endurir-se sense perdre mai la tendresa, deia un Ernesto Guevara que va conjugar l’impossible. La poesia i el fusell. Una icona amb arestes molt visibles. Un final tràgic per dibuixar la icona. El cartell i les camisetes vengueren després.

Catalunya no n’és el pretext, però tampoc la meta. Hi ha més a construir, a alliberar o a oblidar. Però ara mateix és la metàfora ineludible.
Jo la tendresa la vaig perdre en els silencis còmplices de les hòsties de l’1 d’octubre, en els missatges ambigus, en les cassoles que mai no sonaren i que jo esperava. En les frases buides que citaven Lorca o Machado, com si Espanya hagués estat allò en qualque moment. Un d’assassinat; l’altre, exiliat.

L’he perduda en discussions mal gestionades, en les tries que no m’han agradat, en els torcebraços estèrils i en el temps que he gastat defensant-me i atacant, a parts iguals. L’hem perduda molts. I tanmateix...

'Who is me' és la peça, bella i precisa, que s’ha pogut veure aquests dies a Palma i a Artà. 'Poeta delle ceneri', un poema trobat a casa de Pasolini, quan ja era mort, n’és el material de base. Testimoni d’una vida intensa, densa. Un home que va rompre els esquemes, tots.

El dia que es complien exactament 42 anys de la seva mort entr dins un contenidor de fusta, d’aquests que es fan servir per transportar obres d’art. És l’escenari. Un bon actor, Gonzalo Cunill, dirigit pel profús Rigola, vesteix amb l’uniforme de la selecció italiana de futbol i, mentre juga amb una pilota, narra, recita, parla i mostra imatges. Un extracte, ni tan sols compendi essencial, d’una existència que va pagar la pena.

Una experiència que ens acosta més a un personatge irrepetible, després de transitar la seva filmografia, tan sorprenent com colpidora, sempre distinta.
El director de 'Mamma Roma', 'L’Evangeli segons Sant Mateu', 'Edipo Re' i desenes de joies més mai no va perdre la tendresa.

La immensa majoria dels projectes destinats a ser finançats amb els fons recaptats l’any passat per l’ecotaxa no s’han executat. De fet, una bona part ni tan sols s’han iniciat. A aquest ritme podrien viure la paradoxa que sigui el Partit Popular qui completi les obres pagades amb un impost del qual han renegat sempre.

Entre les partides assignades que continuen inèdites trobam una de les propostes estrella del Pla de cultura: la Caixa de Música, que en un futur hauria de ser la seu de l’Orquestra Simfònica.

No es demanin només què té a veure aquesta construcció amb la sostenibilitat i el medi ambient, sinó per què els 400.000 euros prevists per encetar-la encara no s’han tocat.

PD: Tot i que només sigui per donar-los el gust als que rebenten manifestacions pacífiques, insulten homosexuals pel carrer i increpen periodistes... #SaFeixinaSíQueTomba

EDICIÓ PAPER 17/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF