OPINIÓ

Pep Lemon o la història de qui mana aquí

No hi havia gairebé ningú capaç de creure que el David local podria guanyar el Goliat global amb les eines dissenyades pel gegant i en el seu camp. Hem mantingut la il·lusió que un tribunal aplicàs la lògica, però era més que probable que aplicàs la llei. I la llei protegeix les grans corporacions com Pepsi Cola des del moment que les defineix diferents, perquè els reconeix un valor de marca que pressuposa llépol per a la resta d’empreses, amb indiferència de si són competència o no. La lògica, però també la quotidiana i empírica realitat, diu que Pep Lemon no competeix amb el verí ensucrat de la multinacional, que és impossible confondre’ls, que s’ofereixen en dos universos comercials absolutament diferents. Tan radicalment diferents que, fins i tot, en l’hipotètic cas d’una irada reacció dels consumidors i amics de l’empresa mallorquina, d’una unànime acció de boicot de tots ells, la transnacional no perdria ni una venda ni prop fer-hi el que els ha costat el plet. Aquesta és la realitat, però la llei diu el contrari i, a més, ho diu des de fa poc, des que la globalització ha erosionat la legislació a favir seu, especialment en aquells països de governs proclius a la genuflexió davant els poderosos, avantsala de confortables jubilacions en ben remunerats consells d’administració. Oblidau similituds fonètiques i cacofonies, Pepsi no plantejà la lluita per por de les vendes de Pep ni pel profit que aquesta pogués aconseguir de la marca, no: la guerra a mort és per demostrar qui mana, per escalivar i tallar d’arrel qualsevol dubte sobre el seu poder a l’hora de determinar la legislació i marcar el terreny. Fan el mateix que tots els macarrons: marquen paquet.

EDICIÓ PAPER 15/02/2020

Consultar aquesta edició en PDF