OPINIÓ

Pensions en disputa

Primer va ser l'Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF) qui es va pronunciar a favor de la pèrdua de poder adquisitiu de les pensions públiques. En la nota publicada el passat 17 de juliol no només defensa que les pensions contributives tinguin l'increment del 0,25% recollit en la Llei de Pressupostos de l'Estat de 2017, a més proposa que la pèrdua de poder adquisitiu de les persones beneficiàries de pensions contributives, és a dir, la insuficiència de les pensions, es perllongui, almenys, fins al 2022. Idèntiques propostes ha formulat aquesta setmana el Fons Monetari Internacional (FMI), amb l'afegit de posposar encara més l'edat de jubilació i d’incentivar la promoció dels plans privats de pensions.

Val dir que l'AIReF té com a missió garantir el compliment efectiu, per part de les administracions públiques, del principi d'estabilitat pressupostària, previst a l'article 135 de la Constitució Espanyola. Dit d'una altra manera, és el garant d'aquella reforma constitucional, feta amb traïdoria i opacitat en ple mes d'agost del 2011 pel PSOE i el PP, que va avantposar el control del dèficit i el pagament del deute al dret de tota la ciutadania a una vida digna. També convé recordar que l'FMI lidera dos rècords mundials: el d'errors en les seves previsions macroeconòmiques i el de sofriment causat a les poblacions no riques a les societats on s'han aplicat les seves 'receptes'. S'imaginen la descohesió social i l'increment de desigualtat que podria suposar una major retallada de les pensions públiques, acompanyada d'un afavoriment de les privades? Com vol l'FMI que la gent tingui plans de pensions en el marc d’una precarietat i pobresa laboral gairebé estructurals? Però atenció, no són organismes executius. El futur de les pensions no depèn d'ells, depèn de la democràcia. Per això, el tema de les pensions és un assumpte en disputa.

Tècnicament, es poden defensar les posicions de l'AIReF o de l'FMI sobre el sistema públic espanyol de pensions, però, amb igual o més solidesa tècnica, és defensable que les dificultats financeres –les actuals amb el saqueig de l'anomenada 'guardiola de les pensions' i les futures derivades del creixement de la despesa associada a un major envelliment i a l’augment de l'esperança de vida de la població– de la caixa de les pensions res tenen a veure amb una suposada generositat de la Seguretat Social del Regne d'Espanya. Més aviat al contrari, el que manquen són ingressos. A tall d'exemple, les despeses de la Seguretat Social no només s'haurien de cobrir mitjançant cotitzacions socials, sinó que s'haurien de completar per la via dels impostos, i, per una altra banda, s'haurien d'augmentar els ingressos derivats de les cotitzacions. L'objectiu polític –perquè la disputa és política, no tecnòcrata– hauria de ser situar les despeses en pensions entre un 14%-15% del PIB –la mitjana europea és d’un 13,5% del PIB, mentre que Espanya va gastar el 2015 el 10,7% del PIB–. És a dir, la concepció de 'treball digne, i fiscalitat justa, igual a pensió digna i segura' es confronta amb els programes de càstig social que defensa l'FMI, i avala l'AIReF.

Quina és, però, l'afectació d'aquesta disputa en la societat de les Illes Balears? Amb les darreres dades disponibles a la mà, hom pot dir que hi són afectats un total de 185.844 persones que el proppassat juny cobraren alguna de les pensions de la cistella de prestacions de la Seguretat Social (incapacitat permanent, jubilació, viduïtat, orfandat i a favor de familiars), però afecta especialment el col·lectiu de 117.651 pensionistes per jubilació, és a dir, més d'un 10,5% de la població illenca. Val a dir que en la darrera dècada aquest nombre de persones jubilades ha tingut un estirabot que supera el 25%, i la tendència és clarament a créixer.

Hi ha una altra dada que, per situar la dimensió de la disputa de les pensions, convé no negligir: tot i que el que més es coneix són les dades del valor mitjà de les pensions en vigor, és a dir, del total de la nòmina –que inclou des de pensions reconegudes fa molts temps fins a pensions reconegudes en el mateix mes en què es fa pública la dada–, el que realment em sembla més rellevant –i malauradament passa bastant desapercebut– és la quantia de les pensions de jubilació que s'incorporaren actualment al sistema. Sobre això, les darreres dades disponibles per poder fer la comparació, referides a les Illes Balears, són les següents: la mitjana del total de pensions de jubilació en vigor el passat mes d'abril va ser de 974,06 €, mentre que la mitjana de les noves s'enfilà als 1.213,44 €. Els i les tecnòcrates de l'FMI i de l'AIReF han de pensar: “Vade retro', Satanàs, pensions que superen el mileurisme!”.

En aquesta disputa ens jugam el model de societat i, afortunadament, la societat civil comença a ser-ne conscient. Parin atenció a iniciatives com ara la de la Mesa pel Referèndum sobre les Pensions (www.merp.es), que reclama "una reforma de la Constitució que inclogui la prohibició expressa que qualsevol govern, actual o futur, pugui tocar, retallar o privatitzar, totalment o parcialment, el Sistema Públic de Pensions i que reculli com a obligació constitucional el manteniment del poder adquisitiu real de les pensions". Una proposta de disputa de l'article 135 de la Constitució Espanyola amb just el contrari.

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF