Professor de la UIBQueda poc perquè acabi el 2020, un any que molts tenim ganes de deixar enrere. No cal explicar-ne els motius, perquè el 2020 ha estat l’any del coronavirus, una pandèmia que s’ha emportat la vida de massa gent –sobretot de persones grans– i que ara ens roba també la possibilitat de trobar-nos amb els nostres a les festes nadalenques. L’eufòria que ens va dur l’optimisme tecnològic de les vacunes ha durat just unes setmanes, i ha topat amb la realitat tossuda de les dades de contagis.
El 2020 no ha estat un bon any, però certament podria haver estat pitjor. No venc aquí a cantar-vos l’Always look at the bright side of life dels Monty Python, però l’estat d’ànim també té una dimensió política i comunitària, i una de les poques certeses que ens queda és que d’aquesta només ens en sortirem col·lectivament. Per això voldria compartir algunes reflexions en positiu:
Primera: la pandèmia ha tensionat fortament la mala relació entre capitalisme i vida. En general, s’ha optat per salvar vides, amb un canvi en les regles del joc econòmiques mai vist en la meva generació de la mà del retorn a receptes keynesianes de més inversió pública i unes institucions legitimades a intervenir en l’economia per tal de preservar uns mínims de benestar. Això no vol dir que el capitalisme no segueixi a la seva: les farmacèutiques van disparades a la borsa, i a Wall Street han començat a cotitzar els ‘valors a futur’ de l’aigua, és a dir, que es comença a especular amb un bé comú, del qual algú ja s’està començant a apropiar.
Segona: la sanitat pública, amb tots els defectes que vulgueu, s’ha evidenciat com un dels pilars d’un Estat del benestar per reconstruir. La salut no ha de ser un negoci, tot i que aquesta mentalitat havia impregnat la gestió mateixa de la sanitat pública i la d’altres serveis públics. Tot i els reconeixements als i les professionals sanitaris, els hospitals tornen a ser al límit, entre altres coses perquè a més de recursos, que són necessaris, tots i totes tenim la nostra part de responsabilitat en això de la salut.
Tercera: altres pilars de benestar, com els Serveis Socials, serveixen per pal·liar la pobresa i l’exclusió severa, però són les causes de l’empobriment i les desigualtats de la població les que han de ser abordades des dels diferents àmbits de les polítiques públiques, perquè això no es salva a cop d’assistència social ni de procés d’inserció (inserir-se on, quan i com?). Si analitzem seriosament per què hem caigut tant i tan ràpid -especialment en el cas de les Balears-, seria un error greu destinar un sol euro públic a la fantasia de voler tornar on érem. Si s’han de rescatar empreses -a més de persones-, que es faci, però a condició que es reconverteixin: per sentit comú i responsabilitat social.
Quarta: el feminisme ha guanyat el discurs, tot i la reacció virulenta de jutges, bisbes, neofatxes i senyoros diversos: sense cuidar-nos els uns als altres, tant en l’àmbit públic com en el privat, som morts. No sé si com a espècie, però si més no com a societat. Menys competir i més cooperar. Més aprendre de les dones i compensar la feminització de les ocupacions de cures (salut, educació, atenció a persones dependents…): els homes ens hi hem de banyar, en general. I posats a cuidar: cuidem aquells qui ens han precedit, perquè la pandèmia ha servit per destapar la insostenibilitat del sistema d’atenció a la gent gran. També l’educació s’ha de repensar perquè ens cuidem, no per resoldre les demandes de mercats sense ànima.
Cinquena i darrera: l’emergència climàtica persisteix, tot i la davallada de l’activitat econòmica. Hi ha conspiranoics i venedors de fum que recepten diòxid de clor com hi ha irresponsables que recepten especulació i consumisme como si no hubiera un mañana, i aquesta tampoc no és la solució a res. Enguany no hem viatjat, però molts illencs han descobert paratges naturals de Mallorca que desconeixien o que no havien tengut temps de gaudir. Temps: l’altra variable que la pandèmia redefineix, si estam disposats a aprendre que si estimam la vida –la pròpia, la dels altres, la biosfera que ens permet viure– cal valorar i gestionar el temps d’una altra manera, que es diu aviat.
El capitalisme és performatiu, és a dir, capaç com la ciència-ficció de construir una realitat futura a la mida dels seus interessos. I si no espavilam, l’altra cara de tot això és que n’hi ha que ja hi veuen 'nínxols de negoci’. La covid-19 condiciona una part de la nostra realitat, però no la determina. Per això hem d’espavilar abans que no ens diguin –un altre cop– que hem viscut per damunt de les nostres possibilitats. Comencem amb petites coses com donar valor a passar temps amb la gent que estimam –encara que circumstancialment hagi de ser online–, ajudar els altres o comprar al comerç local. Gestos avui dia gairebé antisistema, perquè el 2021 sigui millor que el 2020. Molts d’anys!
