SORTIDA D'EMERGÈNCIA

Paula Rotger té raó

Els lectors de l'ARA Balears han pogut conèixer el cas de Paula Rotger, la treballadora i delegada sindical de l'aeroport de Son Sant Joan que va fer públic que havia patit un cas de discriminació lingüística per part d'un agent de la Guàrdia Civil, per haver-li parlat en català (perdó, en mallorquí, menorquí, eivissenc, formenterer o randino, a escollir). D'aleshores ençà, a Paula Rotger la Guàrdia Civil l'ha denunciada als tribunals, algú li ha fet pintades al cotxe i aquesta setmana AENA li ha retirat durant un mes l'acreditació per fer feina a l'aeroport. La Guàrdia Civil i AENA diuen que no van contra Paula Rotger per haver parlat en català, sinó perquè es va botar els controls de seguretat de l'aeroport. Clar que sí. El vàndal o els vàndals que li van pintar el cotxe ho degueren fer també amb la bona intenció d'embellir el vehicle.

La justícia resoldrà el que hagi de resoldre sobre aquest cas, però tristament Paula Rotger té raó almanco en un fet bàsic: existeix una hostilitat tradicional contra la llengua catalana per part de múltiples instàncies de l'estat espanyol, entre els quals les forces i cossos de seguretat de l'Estat i les grans empreses com AENA destaquen de manera singular (també la justícia, per cert). I, d'un temps ençà, el conflicte entre Catalunya i Espanya no ha fet més que agreujar aquests comportaments, que ara es manifesten encara amb més freqüència i de manera més descarada, de vegades fins i tot violenta. Davant d'això, tal vegada sigui necessari insistir en alguns punts.

El primer és que discriminar persones per l'idioma que parlen és exactament igual d'absurd i inacceptable que fer-ho pel color de pell, sexe, religió o classe social, perquè no existeix mai cap motiu vàlid per discriminar cap persona. El segon és que els casos de discriminació per motius d'idioma que es produeixen a Balears (com a Catalunya, com al País Valencià) són sempre contra el català i mai contra el castellà, diguin el que diguin els partits i les entitats nacionalistes (nacionalista és qui vol imposar la seva nació als altres, no qui simplement aspira a expressar-se en el seu idioma a ca seva). El tercer és que aquesta discriminació contra el català afecta també, encara que ells no ho creguin, els catalanoparlants que es proclamen “anticatalanistes”, perquè un idioma no és una ideologia i ni tan sols una nacionalitat, sinó un instrument de comunicació i un fet cultural de primera importància: dit d'una altra manera, parlar, xerrar o rallar el català no equival a ser “catalanista”, sinó únicament a exercir el dret bàsic d'expressar-se en el propi idioma, i limitar aquest dret va en contra de tots, no només d'uns. El quart punt és que, dins el món occidental, aquell que solem anomenar democràtic, només queda un país on es produeix una situació d'agressió contra una llengua oficial, i aquest país és Espanya.

Als partits i als poders que consideren que la seva missió és fer la vida impossible a ciutadans com Paula Rotger, i als que es pensen que sent agressius o maleducats fan un bé a Espanya, els hem de donar una mala notícia: per molt poderosos que se sentin, ja han perdut. Ni el català ni cap altre idioma desapareixeran perquè ells ho desitgin. Però és que, a més, ja som massa els que volem viure com a ciutadans lliures, i això vol dir, entre altres coses, xerrar el que vulguem. Tant si a ells els agrada com si no els agrada. Vivim temps dolents per a moltes coses, però en d'altres hem avançat una mica. La diversitat lingüística i cultural és, en el món d'avui, un valor a l'alça. I els que hi actuen en contra, sense cap més argument que l'ofuscació, són tan sols un anacronisme, un residu d'altres èpoques destinat a passar per avall.

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF