Pasqual Martínez Forteza

Pollença 3.- Tercer concert del 57è Festival de Pollença, que si no apuja el nivell del primer, tampoc no el minva en absolut. És a dir, un bon concert tirant a gran, tant pel programa que oferiren com pels integrants. Per una banda, i per començar, els integrants del Vogler Quartett interpretaren una de les indiscutibles obres mestres de Maurice Ravel, el Quartet de corda en fa major, una obra de joventut, rupturista dins la norma, que el mateix compositor va definir com a “força ingènua” i que mostrava la immensa paleta de colors que era capaç de manejar amb eclèctica precisió. Stravinsky qualificà Ravel com a “perfecte rellotger suís”. Tant és així que a la peça hi podem trobar tot un seguit de relacions cícliques entre els moviments amb uns tempos variats i una combinació de tonalitats tan elegant com original. Una targeta de presentació que marcava el nivell del que vindria després, tot i un petit decalatge sense importància al final del tercer moviment. Val a dir que no és fàcil fer un exercici de concentració com el que es requereix amb l’acompanyament de fons del renou seguit dels motors dels avions.

Zandra McMaster, la mezzosoprano irlandesa resident a Madrid, va ser l’encarregada de dir al públic que el compositor de Canciones del jardín secreto, Antón García Abril, no havia pogut acudir al claustre de Sant Domingo per problemes de salut. La cantant va mostrar el domini de la peça, tot i que la vocalització resta lirisme a la composició basada en uns poemes “arabigoandalusos d’abans del segle XVI. Bis de rigor. Repetiren el quart dels poemes, Te seguiré llorando, que la mezzosoprano va dedicar a l’esposa de García Abril.

Fins aquí el bon concert, incomprensiblement amb poc públic, sobretot perquè el millor encara havia d’arribar, com gairebé sempre en la vida i per molt difícil que sembli. Després de l’intermedi, el Quartet Vogler sortí acompanyat pel clarinetista mallorquí Pascual Martínez Forteza, establert a Nova York, per interpretar el Quintet per a clarinet i cordes op. 115, de Johannes Brahms, i per mostrar i demostrar per què és allà, ni més ni menys que integrant la Filharmònica de la capital del món. De bo va passar a extraordinari. Al contrari que amb la composició de Ravel, la de Brahms és una obra de tardor, de les darreres, tot just després d’haver anunciat la seva retirada. Però, per una altra banda, hi podem trobar similituds, com és ara el seu tarannà innovador pel que fa al clarinet i, per una altra, el respecte i la influència dels clàssics, com és ara l’estructura mozartiana del Quintet per a clarinet K581 o les polifonies més característiques de Bach, combinades amb una sèrie d’improvisacions que apunten cap al futur, cap al jazz, ritmes creuats, diàlegs entranyables… Una meravella. El bis, com que gairebé era obligat, va ser el segon moviment de l’única i ja esmentada peça que Mozart dedicà al clarinet.

Pollença 2.- Aquest comentari hauria d’anar al principi, però no s’ho pagava. El concert (?) o alguna cosa semblant no dona per a molt. Un espectacle d’humor i música on cap de les dues vessants va brillar gaire. Els gags estirats, eterns i sense sobrepassar la primera lliçó del manual del pallasso. Si hem de parlar de música, tampoc no hi va haver ni un moment digne de ser destacat. Potser els dos bisos? Potser.