OPINIÓ
Opinió 06/03/2018

Parlar d’esperança

Guillem Frontera
2 min

PalmaL’heroi d’aquest temps és la persona que, tot i estar ben informada, és capaç de mantenir una mica d’optimisme, una certa fe en la millora de les coses. O en el no empitjorament de les coses. I és que cada setmana, cada dia ens cau damunt l’esquena una nova càrrega de realitat hostil, cada punt es manifesta la deriva del món per senderes sinistres. Aquest cap de setmana passat ha estat Itàlia, on la població s’ha confirmat, en la seva majoria, disposada a assajar fórmules polítiques que, en la seva expressió més crua, convertiren aquell país en tenebrós exemple de com a l’ombra de la bellesa més sublim es pot cultivar la barbàrie més inhumana.

Però quants d’anys hem estat sense voler reconèixer obertament que no s’havia neutralitzat el llevat del feixisme? O ens limitàvem, senzillament, a deixar-ne constància, com qui fa inventari dels estris de la cuina i apunta, entre culleres i perols, una instal·lació defectuosa que pot causar una explosió letal i no avisa el tècnic. Amb quina energia ens plantejam la situació política d’Hongria o Polònia –només dos exemples, per no filar prim–, quines mesures pren la Unió Europea contra els governs d’aquests dos països, que exerceixen un clar filofeixisme tot abandonant les formalitats democràtiques, en plena agonia, a la cuneta? O per què encara mantenim Erdogan com a guardià de les fronteres europees contra els que cerquen refugi...?

I què diu Europa de la recessió política espanyola, ara mateix simbolitzada per l’existència de presos polítics, de fugitius d’una Justícia reiteradament qüestionada per juristes d’aquí i de fora, per la censura...? Una realitat política que, mentre presenta aquest front, tan cridaner, perquè s’hi concentrin les crítiques, desenvolupa enormes operacions econòmiques que destrueixen el que queda de l'estat del benestar i afavoreixen bancs i grans constructores, tot plegat un magma de corrupció ja quasi indestriable. Perquè aquí el llevat feixista continua fermentant la societat i ho fa cada dia més a les clares.

Els països europeus que 'funcionen', com Alemanya, França o el Regne Unit, a poc a poc s’escoren cap a variades formes d’un autoritarisme, reforçat amb la creixent permissivitat amb les seves ultradretes racistes i xenòfobes. Ens assemblam cada dia més a l’Europa d’entreguerres. Quan sembla que s’acaba, torna a començar –Raimon–, perquè ja ningú no escolta els nostres pensadors, els nostres filòsofs quan ens adverteixen dels efectes de la renúncia a pensar per nosaltres mateixos el món que ens envolta. I així és com ens arrosseguen les torrentades dels populismes més devastadors.

Podem mantenir una mica d’optimisme, encara que sigui testimonial? Fa uns anys, no gaire, mostrar el teu pessimisme et situava a la tanca dels indesitjables, però ara veus com els que abans llançaven aquestes acusacions han modulat el seu to; i molts d’ells ingressen a les files del realisme. Així i tot, recordem Espriu –sempre és bo tornar al poeta– i acceptem el dramatisme de la seva confessió: “Parlo d’esperança, desesperançat”. L’esperança ens podria arribar dels moviments feministes i de forces emergents insospitades fins deu minuts abans d’emergir.

stats