OPINIÓ

Pacte –de progrés– i sopes –mallorquines–

Ja ho sabeu. No us he d’explicar res de nou. La consecució del Pacte de Progrés primerenc va ser una xamba. Segurament la recompensa a l’esforç d’una fornada de persones demòcrates, d’esquerra i mallorquinistes nascudes entre finals dels anys quaranta i la primera meitat dels cinquanta que mereixien tenir la seva oportunitat. Alguns l’aprofitaren molt bé. D’altres, per ventura no tant. Aquells cinquantins d’arrel popular, pagesa o menestral feren el que pogueren, supòs. Ha estat, val a dir, el govern progressista més ideologitzat. Jo l’any 99 encara no tenia edat per votar. Però records, no me’n manquen. Els meus desset al bar Es Carreró , un temple palmesà sagrat. En Joanet, un xaval culte i encantador –que ens va deixar prematuríssimament–, fill de dirigent del PSIB, explicant-nos esbutzant-se com “aquell indepe pesat de Felanitx amic de mon pare” trucava a casa a totes hores per convèncer el seu sociata progenitor que calia pactar amb la UM de Munar i amb verds –Buades, visca!–, postcomunistes i mallorquinistes d’esquerra per fer fora el PP. De tot allò, en sortiren lliçons. Uns entengueren que amb les elits 'cutres' d’aquest país no hi havia res a fer, encara que governis untant-ne les empreses. D’altres veieren com el 'lobby' hoteler més reaccionari embogia per una mesura petiteta d’allò més normal.

Vengué el que vengué. El matisme. Corrupció. Bagasses, xapers i farina balear a dojo. Pederastes integristes catòlics cometent crims execrables. La meva fantasia voldria creure que la ciutadania va dir ‘no’ a tots aquells abusos. Però no va ser exactament així. Tret d’una minoria conscienciada –esperonada per uns moviments socials extraordinaris… quin GOB i quina OCB renovada!–, la massa crítica era reduïda. Vàrem tornar a guanyar per la mínima. El maig de 2007 encara no hi havia crisi, tot i que faltava poc perquè Wall Street rebentàs. La gent, pobreta, guanyava una pasta. Jo ja vaig votar a les autonòmiques i municipals, clar. Una candidatura que sumava sensibilitats. Això de la mescla, a mi em va. Cadascú és cadascú. El segon Pacte ja va ser quelcom tecnòcratic. Amb santes excepcions –protagonitzades essencialment per joves i per qualque dona més gran… quina casualitat!– en general els nascuts als seixanta –que havien pres el relleu després de fer d’actors secundaris durant el primer Pacte– semblaven… desorientats. Per dir alguna cosa. Amb excepcions, hi insistesc.

Després, l’innomenable. Un país preciós com el nostre hauria d’estar avergonyit de ser governat per qui gestionà la CAIB de 2011 a 2015. Aquí el poble va estar a l’altura. Lluny quedaven els anys de la bombolla. Havíem vist patir a qui estimam. Ens moguérem. L’espai de l’esquerra mallorquinista, per alegria meva, es va recompondre. Votàrem com a bojos, l’any 15. Les cues al CEIP Felip Bauçà, l’apoderat de Podem plorant abraçant-me quan fèiem el recompte, saber que un amic serà batle de la teva ciutat…

No n’hi ha gaires, de terceres oportunitats, a la vida. Però n’hi ha. Algú a qui respecto molt i que no és del PSIB em deia fa poc: “Sort de la presidenta Armengol i del seu entorn, encara”. I sort de gran part de MÉS i d’una part de Podem, hi afegesc. Però la realitat és que la confusió és manifesta. Em sobta veure en l’actitud del Govern i en alguns dels que el critiquen –uns i altres a vegades ben posicionats i més lligats entre si del que imaginam– elements de la classe mitjana que els precaris ja no serem i del mallorquinet poruc i mancat d’ambició. Estimo i admiro molta gent dels executius i molta gent que fiscalitza –des dels moviments socials, no des de l’individualisme! Però l’equidistància és tramposa. La pilota és a mans de qui és a les institucions . I no sé si reaccionen. Mentrestant, la societat civil més combativa sovint hauria de mirar de combinar el pope del Decreixement Serge Latouche amb un senyor sard que ens ha ajudat a entendre el món –i, a vegades, fins i tot a guanyar– que nomia Antonio Gramsci. Queden dos anys. El PP oferirà un neocanyellisme que ja no va enlloc. L’esquerra del meu país s’ha de posar les piles. Es tracta de recuperar sobirania, de limitar el desgavell turístic, de construir realitats palpables, de deixar de gestionar des de la comoditat de saber que quan entrin els altres te’n vas a casa. Explico un doi, o no: fa dies un alt càrrec del Govern va repiular un tuit del compte corporatiu d’una cadena hotelera. L’il·lustraven unes sopes, el plat tradicional illenc. El text que l’acompanyava era el següent: “Bye, bye frío. ¡Hola sopas mallorquinas! #gastronomía #Mallorca #carnaval #SaRua #IBEROSTARHotelsandResorts”. L’ànima als peus. 40 anys de lluita ecologista i de defensa d’un model diferent per repiular aquest fems? L’anècdota és pur simbolisme. Sigui dit amb tot el respecte. Dos anys, queden. Encara som a temps de tot.

EDICIÓ PAPER 17/03/2019

Consultar aquesta edició en PDF