EscriptorL’escandalet a propòsit dels esplais noctàmbuls de la presidenta Armengol i els seus col·laboradors té (com sol passar en política, i més quan hi ha el PP per enmig) una base real i després tot un suplement de truculència, guerra bruta i cinisme. La base real és que un governant no hi té cap feina, en un bar de copes a les tantes, i encara menys en temps de crisi, incertesa, sotsobres, etc. Quan es demanen esforços a la ciutadania (entre ells, no sortir de nit), el governant ha de donar exemple, i per descomptat que té dret al descans i a la seva vida privada, però va amb el càrrec vigilar com exerceix aquest dret, més que res per evitar enviar un missatge equivocat a la ciutadania. I, també, per no proporcionar munició gratuïta a una oposició que no té miraments. Si qui tens al davant és gent com Biel Company i el seu equip, és un error de principiant posar-se en una situació com la de Francina Armengol en un barutxo anomenat Hat Bar, que a la Part Forana s’hauria dit Es Capell.
Dit això, tota la resta és el PP de les Balears intentant treure punta d’allà on no n’hi ha, i reclamant dimissions a canvi de fets irrellevants, a imatge i semblança del PP de Madrid. Fins i tot hi ha hagut el que sembla que seria un intent d’espionatge d’opereta bufa, amb un comunicant que telefonava al bar en qüestió volent fer-se passar per policia, com podeu llegir a la crònica de Kike Oñate a l’ARA Balears. Un cap de l’oposició que jugàs net hauria concedit un preavís a la presidenta. En lloc d’això, Company devia telefonar a algun despatx del carrer Génova de Madrid, demanant instruccions en el seu castellà de Sant Joan: “Tenemos esto, ¿qué hago?” I l’interlocutor: “Dale, a ver qué pasa”. Total, les Balears i la seva política no han importat mai un rave a cap partit polític de Madrid.
Aquesta seria una explicació al fet que Company es presentàs al debat de política general com aquell qui diu amb les mans dins les butxaques, amb una actitud i un discurs del tot impropis d’algú que és cap de l’oposició i que, per tant, aspira a presidir el govern d’un país (o d’una comunitat autònoma, com a ell i als seus els agrada de dir, o d’una província, com en realitat pensen). Tot eren refregits de refregits i una verborrea tan xulesca com insípida, a l’espera d’arribar al moment de deixar anar la bombeta que duia preparada en forma de mitja endevinalla: “una conegudíssima política...” Abans, i en tota la seva intervenció, un desert d’aportacions, tret de la idea singular de demanar a Armengol una remodelació de govern just abans de demanar-li la dimissió: o una cosa o l’altra, però les dues alhora no poden ser.
Company demana dimissions per molt menys del que solia fer ell quan era conseller d’Agricultura i Medi Ambient amb el seu gran amic José Ramón Bauzá i anava a pegar-se saraus a Cabrera en companyia del conseller d’Educació, Rafel Bosch, utilitzant personal i recursos públics. Això era l’any 2012, encara en plena crisi del 2008, quan Company era l’home fort del Govern més inoperant i més conflictiu de la història democràtica de les Balears. Ara contempla aquesta nova crisi mans plegades, amb l’esperança que sigui prou potent per endur-se per davant el Pacte de Bellver. No vol trobar solucions, vol que els problemes s’estenguin fins que es gangrenin, a veure si de la infecció en surt una oportunitat perquè surin ell i el seu partit. Tampoc això és idea seva, sinó l’estratègia de Madrid: per molt que aquesta setmana hagi representat la comèdia del trencament de la dreta, Casado firmaria demà mateix un govern amb Santiago Abascal i Vox si caiguessin Sánchez i Iglesias. I darrere seu, si caiguessin Armengol i el seu executiu, Company firmaria un Govern amb la sucursal de Vox que regenta Jordi Campos, sense dubtar-ho ni un instant.
