Jo no sóc ningú per dir si el ‘De profundis’ supera les epístoles de Sant Pau, però estic temptat de dir-ho. Aquesta carta, tan depriment per un costat i tan consoladora per l’altre, reflecteix, com la Passió de Crist, tot el que pot arribar a plorar i sofrir un ésser humà. Oscar Wilde ho sap expressar, però, d’una forma poètica excepcional. Aquí és on es veu la seva profunda càrrega d’amor a la literatura i a la vida. Jo penso que si el Jesús més humà hagués escrit la seva biografia, hauria dit coses molt semblants a les que diu Oscar Wilde.
Gairebé tot el que va escriure Oscar Wilde ha estat reproduït mil i una vegades a tot arreu. Especialment les seves frases breus tretes de context, les seves extraordinàries ocurrències farcides d’enginy i de brillantor. N’hi ha d’altres, però, que no les he vistes reproduïdes mai, i per a mi són tan brillants i enginyoses com aquelles. I més potents. Passa que tenen una càrrega de més profunditat i d’emoció. Més força. M’agradaria emmirallar-me aquí en unes quantes frases d’aquestes, totes elles del ‘De profundis’. Oscar Wilde, en aquesta carta, comença per recordar la calamitosa amistat amb lord Alfred Douglas, anomenat Bosie, que és, de fet, el motiu principal que va ocasionar la seva escriptura. En primer lloc, sembla no fer-li cap retret, però de seguida es veu que no pot amagar més temps la pena que l’ha portat fins a la presó. Això li fa citar el preludi del seu estat actual.
Tot rememorant una estada junts al Grand Hotel de Brigthon i seguint la magnífica traducció catalana de Joan Ayala, llegim: “T’emmalaltires a causa d’una febre horrible que rep el nom estúpid de grip... No cal que jo et recordi que vaig tenir cura de tu, no solament amb tots els luxes de la fruita, flors, regals, llibres i coses semblants que els diners podem comprar, sinó amb l’afecte, la tendresa i l’amor que, independent del que tu pensis, no poden obtenir-se amb diners. Vaig fer-te portar raïms especials de Londres per a tu..., vaig estar assegut (durant dies) a la vora de tu cada capvespres per apaivagar-te o divertir-te..., al matí, jo em vaig sentir molt malalt. Tu havies d’anar a Londres per uns negocis, però prometeres tornar a la tarda. A Londres trobares un amic i no tornares fins a l’endemà, ben tard, quan jo tenia una febre esgarrifosa. Els dos dies seguits em deixares sol del tot, sense assistència, sense res: jo no podia obtenir ni tan sols la llet que el metge m’havia prescrit; m’era impossible preparar-me una llimonada; i quan jo et vaig demanar que em compressis un cert llibre, tu no t’escarrassares a anar-hi... ”. Els retrets continuen. Bosie l’estava humiliant permanentment, i Oscar plorava sol, ofès i abandonat. Per tot plegat parla de preludi de dolor, abans d’anar a presidi. El seu propi amic li havia preparat el camí. Quina ignomínia!
El seu dolor i la seva soledat fan que es converteixi en un ésser de si mateix, en un individualista radical. Radical i alhora il·limitadament generós.
Escriure és crear, és fabricar una cosa del no-res. Fer sorgir la vida d’on no existeix. El miracle de la creació és inefable. La ment humana, encara que invisible, fa que tot sigui possible. La ment, fins i tot, crea la seva pròpia llibertat. Que gran! Tots som com som, i cadascú és qui és. A mi, Oscar Wilde em va subjugar quan vaig llegir la seva carta, i crec que a ell mateix li va servir per evadir-se, virtualment i literària, dels murs de la presó. L’Art és, per a ell, el cim més elevat de l’humanisme cristià. “L’ofici suprem de l’Església és representar la tragèdia sense vessar sang; la representació mística per mitjà del diàleg i de la disfressa”. De l’Art. El dolor i la soledat de la presó de Reading li feren descobrir les entranyes més íntimes de l’Art: “Veig una relació molt íntima i immediata entre la vida veritable de Crist i la vida veritable de l’artista... El lloc veritable de Crist és entre els poetes: la seva concepció de la humanitat sorgí de la imaginació i només pot brollar d’ella... I, sobretot, Crist és el més suprem dels individualistes... Crist sempre buscava l’ànima de l’home. L’anomenava regne de Déu..., la comparava amb coses petites, una llavor minúscula, un grapat de llevat, una perla”.
No és fàcil reflexionar d’aquesta sort quan hom es troba humiliat i vexat per tothom, fins i tot pels seus familiars i millors amics. I molt menys fàcil deu ser escriure-ho. S’ha de ser un geni, com va ser Wilde. “La major part de les persones són unes altres persones. Els seus pensaments són opinions d’unes altres persones..., un mimetisme, les seves passions, una citació. Crist no fou tan sols l’individualista suprem, sinó també el primer individualista de la Història..., tenia pietat envers els pobres, els empresonats, els humils, els desgraciats; però tenia molta més pietat envers els rics, els hedonistes, les persones que malmeten la seva llibertat a fi d’esdevenir esclaus de les coses, les persones que duen hàbit delicat i i viuen en cases de reis. Per a ell, les riqueses i els plaers eren tragèdies més grans que la pobresa o la pena”.
Encara que Oscar Wilde morí al llit, com vaig voler recordar a la meva obra ‘OW’, subtitulada ‘La Balada de l’Hotel d’Alsace’, la seva mort, com els últims anys de la seva vida, no va deixar de ser una tragèdia. Una tragèdia balsàmica gràcies al fet que va morir envoltat d’uns pocs amics, un admirador i un capellà que el batejà en nom de Crist. El que Wilde, en els seus moments més decisius i últims de la seva vida, anhelava. Poesia, teatre, narrativa, vida i obra, tot plegat degué sumar poderosament per a la seva redempció definitiva.
