ELS ESCRIPTORS QUE M'HAN ESTIMAT
Opinió 18/02/2018

Oscar Wilde (III)

i
Joan Guasp
4 min

Hi he d’insistir. Oscar Wilde és una mena d’híbrid de tots els artistes. Ell no n’era conscient, de la mateixa manera que cap virtuós no és conscient de les seves virtuts. Això és el que els converteix en personatges únics. Oscar Wilde podia tenir tots els defectes que pugui tenir un home, però també tenia totes les qualitats i totes les potències. Repeteix, sempre que ho troba oportú, que ell és com és perquè sap que no pot ser d’una altra manera. “Qualsevol cosa que em passi, està bé”. La condició humana només permet el que permet, però la 'paideia' general, l’educació i la cultura que anem acumulant en nosaltres, pot canviar-nos existencialment. Res més. L’essència és sempre la mateixa per a tots. Una gran majoria d’artistes de totes les disciplines presumeixen d’allò que voldrien ser i no són perquè aquesta és l’eixida que els permet superar artificiosament les seves inseguretats permanents. Tot plegat és una qüestió de tàctica, més per a la vida quotidiana que per a la vida artística. Cal repetir-ho: la vida és com és.

Oscar Wilde posseeix la humilitat del qui sap que no sap, i se serveix d’aquesta hisenda personal. Genètica. El que passa, però, és que a la seva època encara eren mal vistes i mal catalogades les persones que destacaven socialment. I això s’havia de pagar d’alguna manera. Oscar Wilde tingué la mala sort de topar amb una justícia inhumana i reaccionària. Ara mateix, en altres aspectes i en altres circumstàncies, passa més o menys igual. Oscar Wilde té una altra peculiaritat intrínseca: és de paraula fàcil i de discurs brillant. Això resultava imperdonable a certes esferes de la societat londinenca d’aleshores. Molt més encara, si hom té una elegància natural i vesteix d’acord amb el seu tarannà aristocràtic. En aquest últim testament fictici, escrit per Peter Ackroyd, referint-se als contratemps i als beneficis de la beguda etílica i de l’amistat masculina, tan destructores i tan productives i favorables alhora per a la creació artística, confessa sense cap recança: “M’entrego, per què no dir-ho, a la companyia de la beguda i dels brivalls; aquests resulten més costosos, però, tanmateix, són bastant madurs. Veritablement, la beguda em proporciona un millor efecte, doncs, segons sembla, m’impedeix ser avorrit. Algunes persones beuen per oblidar; jo bec per recordar. Bec per recordar el que dic i per descobrir el que ja sé. En la meva conversa sorgeixen relats i drames que pertanyen a l’esfera de l’art. Sóc la prova vivent que la literatura oral no es va extingir amb Homer, ja que porto els meus versos en els llavis i en el cor. M’imagino que em trobo al Paradís, i crec que en aquest estat d’ànim els que m’acompanyen em troben meravellós”.

Què més i millor pot experimentar un home que viu de les seves sensacions i de les seves emocions? No fa bé de fer el que fa? A qui fa mal? Tot el contrari: fa bé a tots els que es troben al seu costat i li fan agradable companyia. Doncs això és el que el perjudica als ulls dels ignorants i envejosos. “La beguda ha exercit sempre una terrible fascinació sobre mi. És una estranya fatalitat que porto a la sang”. Esmenta i recorda la seva mare, depenent de 'xarumbos' opalins, i el seu germà Willie mort per un excés de whisky. Ell, Oscar, prefereix l’absenta: “L’absenta em lleva el mal gust amarg del fracàs i em proporciona estranyes visions que em semblen encantadores, sobretot perquè resulten impossibles de descriure. Només sota els efectes de l’absenta em sento completament lliure”. Aquest és un dels més grans elogis de la beguda, i el fa un artista de cap a peus. Què podem dir? Com l’hem de jutjar? Millor dit: l’hem de jutjar?

No crec que tingui raó quan diu que la seva personalitat ha destruït la seva obra. No. Perquè la seva obra és la seva personalitat, i cap de les dues desmereix gens ni mica l’altra. Afirma que el seu pecat més imperdonable va ser estimar-se més causar sensació i cercar la fama personal i convertir-se en una estrella rutilant de la societat, que la manca d’amor intens a la seva obra i a l’art. Als seus darrers dies es penedeix que sempre va ser “el dolç i embriagador aroma del triomf, l’espectacle de púrpura i or” allò que l’impulsà a la fatalitat. Justament va ser aquest “espectacle de púrpura i or”, com diu ell fictíciament, el que hagi arribat fins als nostres dies envoltat d’honors i de llorers. Justament va ser aquest halo de popularitat encantadora el que ens va fer descobrir a tots la bellesa de la seva prosa i la mística de la seva poesia. Per què ara oblida aquella cita pròpia que un dia va difondre: “Qualsevol cosa que em passi, està bé”?

I tant que està bé qualsevol cosa de les que ens passen als homes. Aquestes paraules del 'De profundis', un altre cop recordat, sí que són les seves paraules autèntiques, i amb elles vull acabar per ara: “Tota la vida de Crist és fet i fet un idil·li... Hom pensa sempre en ell com un jove acabat de casar amb els seus companys, tal com ell es descriu en algun lloc; com un pastor que vagareja per una vall amb les seves ovelles tot cercant una prada verda i un rierol fresc... Els seus miracles em semblen tan exquisits com la vinguda de la primavera i posseïdors de la mateixa naturalitat... la seva presència podia dur pau a les ànimes neguitoses, i els qui tocaven les seves vestidures o les seves mans oblidaven el seu dolor... o quan predicava a la muntanya la multitud oblidava la fam, la set i les preocupacions del món...”

Algú ha expressat paraules més belles i consoladores que aquestes d’Oscar Wilde? No es comprèn que una ploma com la seva es veiés tan deshonrada per una colla d’homes, infames i vils, als quals els jutges de l’època, com els d’ara mateix en altres conjuntures, donaren crèdit i empara. La deslleialtat mai no caduca.

stats