OPINIÓ

Optar a un futur

Aquests dies hi ha hagut el debat de política general al Parlament de les Illes Balears. El mateix dia, des dels mitjans de comunicació se'ns demanava l'opinió sobre els anuncis, fets per la presidenta Armengol, en relació amb la inversió de fons europeus per a la diversificació econòmica que es duria a terme amb un "pacte per l'aigua" i polítiques de mobilitat sostenible, com per exemple la inversió en un tramvia.

La nostra resposta era: incredulitat i estupefacció. Aquestes són les "línies mestres" per a la diversificació econòmica a les illes turístiques? Basant-se en quins diagnòstics? Responent a quina estratègia de futur? A quin debat social? A quina agenda de futur? De quina manera incidirà en la crisi ecològica social i econòmica a les Illes la inversió en més infraestructures? Infraestructures per créixer més i "millor"? Per a qui? Per a què? Es presenten com a solució al model econòmic actual inversions en matèries que fa anys que es reclamen perquè són deficitàries i ambientalment insostenibles. Són urgents i imprescindibles, sempre que no siguin per continuar fent créixer  l'horitzó d'una futura recuperació turística, però no impliquen cap diversificació significativa, i no cal ser economistes per veure-ho. Els anuncis -perquè no són més que això - són una manera diferent de dir: continuarem fent (o no fent) el mateix de sempre.

D'aquí l'estupefacció. Les societats globals s'enfronten a un moment històric crític, sense precedents, en què una crisi sistèmica, multidimensional i global sembla que es traduirà en un capitalisme encara més virulent. El conflicte entre el mercat, el capital i la vida en si mateix s'ha fet, amb la pandèmia, més evident. I les respostes que avui es puguin donar des del que queda de sobiranies dels estats i governs locals són decisives. I tan sols, com apunta el sociòleg Boaventura de Sousa Santos en un article recent que aquesta semana m'han recomanat, hi ha tres opcions: el negacionisme, el gatopardismo (que no sé com es traduiria en català) i el transicionisme. I en el cas de la nostra política local, vendrien a traduir-se més o menys en les següents opcions:

1) Negar les evidències, assegurar que es tracta només d'un parèntesi d'anormalitat derivat de la pandèmia. Aquesta opció es traduiex en l'objectiu polític següent: posar-se unes cucales i voler creure que es pot tornar on érem i, per tant, que tots els esforços de la política de futur siguin per "recuperar posicions" en un tauler en què les regles globals ja han canviat però que es fa com si no es veiés.

2) Considerar que el que cal és donar una empenta a un nou relat propiciant polítiques que afavoreixin allò de "que sembli que tot canviï perquè en realitat no canviï res". I així sentim a parlar de les noves economies de colorins -"verda", "blava", "lila"...-, la digitalització apressada i sense qüestionament, i la legitimació sota relats de green new deal que d'això en sortim continuant creixent en el marc de l'actual model d'acumulació, sense atendre els límits biofísics reals i difuminant els drets universals de totes les persones que sostenen el sistema amb vides cada cop més precaritzades, més injustícia, opressions i desigualtats. Però també es fa com que no es veu, ni es reconeix ni s'hi actua, per tant.

3) Apostant amb força per una transició planificada enfocada a una nova manera d'entendre la "riquesa"; amb una societat arrelada al territori i els recursos que la sostenen, amb el deure prioritari de preservar-los per tal de preservar la vida, i garantint per a totes i tots unes condicions de vida dignes. Això implica una societat disposada a desobeir els mandats hegemònics globals, enfocada a la relocalització de la producció, la reapropiació del territori i la reivindicació dels drets humans bàsics i fonamentals per una vida que mereixi la pena ser viscuda, com apunta l'economista feminista Amaia Pérez Orozco. Això implica fer front a l'avanç del que ja es coneix com el capitalisme del segle XXI, que en la seva pròpia agonia ha planificat una agenda que té com a diana posar les urpes sobre allò públic, els béns comuns, la naturalesa i el treball. És a dir, aquells àmbits vinculats a les necessitats humanes bàsiques que, si es mercantilitzassin, assegurarien espais de reproducció permanent del capital: alimentació, habitatge, salut, educació, etc.

Una bona part dels moviments socials que treballam des de fa temps contra les desigualtats i injustícies, conseqüències i devastació del capitalisme prepandèmic, tenim clar que l'única opció que representa garanties per a un futur (digne) és la tercera de les opcions. I preparar-nos per sostenir l'envestida d'aquest darrer episodi d'un capitalisme en crisi implica necessàriament establir una agenda pròpia, planificada també enfocada a la resiliència col·lectiva i a la recuperació de sobiranies i drets col·lectius. Aquest és el territori en disputa.

El repte és d'unes dimensions colosals, tant com el monstre. I a casa nostra veim que la visió a la problemàtica es limita a abordar el problema com una cosa circumstancial i temporal. I, en tot cas, a intentar obrir l'horitzó del relat amb eslògans propers a l'opció 2 sense apostar-hi gaire  decididament. De fet, tan sols canviant el relat per continuar apostant pel mateix: binomi turisme - construcció; ara, però, construcció d'infraestructures "verdes" per les quals fa anys que s'hauria d'haver apostat de manera estratègica i no enfocant-les al creixement.

Els que ens ficam en fòrums de debat, formacions i debats socials sobre les alternatives reals de la concepció social -aquelles que implicaria apostar per l'opció 3- i com construir-les, veim com de cada cop, i concretament en el cas de casa nostra, les institucions s'allunyen de la visió real i complexa de tot el que suposa el moment cruïlla pel qual travessa la humanitat, i concretament la nostra societat especialment vulnerable. Per això continuam insistint en la necessitat d'ajuntar forces per preveure de manera col·lectiva com transitam cap a la construcció de l'únic vaixell que té possibilitats de no naufragar. I això requereix dedicar temps, esforços, recursos i diàleg a planificar-ho de manera àmplia i diversa, essent perfectament conscients de les dimensions del tsunami que està per venir i que es comença a aixecar sense que li prestem la convenient atenció.

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF