CORRENTIA

Olor de pneumàtic cremat

El que manté el canvi anual d’hora sembla que no és tant l’estalvi energètic com el gest de conscienciació sobre l’escalfament del planeta. També molts de grans monuments quedaren una estona a les fosques: són maneres de fer l’ullet que, repetits un cop i un altre, assoleixen el seu grau més alt de banalitat. Però la política és també això, moure grans maquinàries encara que el veredicte dels controls de qualitat sigui negatiu.

Es pretén que siguem cada dia més responsables, que les societats creïn models de comportament que indueixin la població a adoptar uns credos positivament conservacionistes. Les millors  intencions. Retardam el rellotge i apagam una hora la il·luminació de les arquitectures més pomposes. I ja hem passat un altre any, hem complit amb el compromís de fer-nos els bons propòsits de rigor, rutinaris fins a l’arcada. Però no hi ha cap governant que s’atreveixi a lliurar per norma els monuments a la foscúria, insensibles com són també a la seva bellesa a la llum de la lluna o emergint de l’obscuritat.

Enguany –no sé si sempre– aquestes jornades de gestos de bona voluntat han coincidit amb el principi de la temporada dels campionats mundials més prestigiosos, els brutals aquelarres de les grans competicions de motos i de cotxes, amb un seguiment exhaustiu per part dels mateixos mitjans que anualment sumen moltes hores a persuadir-nos de canviar els nostres hàbits per altres de més saludables per a cadascú, per a la tribu, per a l’espècie i el planeta. No podem assegurar que aquests programes tan seriosos –i sovint molt ben documentats– compleixin la funció de mantenir silenciades les consciències dels principals directius dels ‘mass  media’ implicats. Però ho sembla.

Com s’explicaria, si no, que els esports més contaminants, més dilapidadors de recursos energètics, ocupin tantes hores i siguin narrats amb un apassionament tan aferrissat? La tudadissa de carburants, la contaminació acústica, l’ocupació de grans espais per pistes i tribunes... són només uns exemples de la toxicitat d’aquests esports. Però la major toxicitat rau en la mitificació dels grans asos, en la valoració d’uns comportaments que enalteixen el risc, fins a elevar a la categoria d’herois els corredors que han sabut reptar la mort més perillosament. Grans, grans exemples per als joves.

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF