Una democràcia que serveix per imposar la voluntat majoritària però no per resoldre les contradiccions internes és una democràcia insuficient, anèmica i, així i tot, feixuga. Que un estat plurinacional mantingui castigada una de les seves nacions a no poder expressar la seva voluntat assenyala la incapacitat de la seva democràcia. I és així que aquest estat no té altra sortida més que invocar les lleis, unes lleis que mantenen sense alè una part important de la població. Aquest supòsit podria tenir alguna semblança amb Espanya i Catalunya, però ara no sé per què ho dic.
Oh, les lleis...! Els jerarques del PP les invoquen cada moment quan allò de què es parla és la voluntat dels catalans de celebrar un referèndum. Les lleis, en la seva boca, són la pura i simple legalitat, en un sentit en què la legitimitat li seria un llast inassumible. No se n’espera cap desviació ni cap matisació, no és previsible que aquest concepte esdevingui permeable en el seu ús per part del poder central.
I, és clar, la llei és la llei, això ja ho sabem, però no sabíem que aquesta en concret hagués estat dictada per Déu. Així i tot, la seva antiga sonoritat ens convidaria a no frivolitzar, però quan, en el conjunt del país, els qui més invoquen la llei i amb esperit més inquisitorial, són els capitosts d’un partit tan profundament corromput com el PP, tenim dificultats per entendre que volen dir el mateix que nosaltres entenem per llei. Seria una altra cosa si vinguessin d’una història d’exercici net, transparent i enèrgic de la llei, però la corrupció que amara aquesta història, plena d’entrebancs a l’exercici de la Justícia –fins a la desaparició de documents sol·licitats des de l’aparell judicial–, fa que el mot sagrat, en boca seva, esdevingui una procacitat. Jaume Matas (i Bonsai, Palma Arena, Nóos, Andratx, Bítel...) i el PP balear; Blasco o Fabra i PP valencià; Ignacio González o Francisco Granados i el PP madrileny; Bárcenas, Gurtel, Púnica, Pokémon, Naseiro, Aquamed... Rato, Blesa et al... Per més que el silenci dels anyells els afavoreixi en la percepció que tot això ha quedat enrere i ben enterrat, encara es remou quan Rajoy, Sáenz de Santamaría, Cospedal i uns quants més enarboren la llei per negar-se a fer una sola passa que els acostés a la realitat catalana.
