OPINIÓ
Opinió 24/11/2017

Odi, espies, eleccions

Melcior Comes
3 min

Un element constitutiu d’aquest present, que ens té tan confusos i adelerats, és l’odi. L’odi ha tornat a ser una passió candent i ben a l’ordre del dia. S’odia molt i de moltes variades maneres. Les noves formes de comunicació de masses serveixen sobretot per transmetre odi –insults, amenaces, censures rabioses–, més que cap mena d’entesa o bona voluntat o informació fiable. Odiem i som odiats d’una forma colossal, massiva i sense aturador. I per motius no sempre comprensibles; això encara esfereeix més. Davant de l’odi, tots ens transformem en Joseph K. i anem perduts d’una banda a l’altra, empitjorant patèticament als ulls dels nostres victimaris.

Una bona llavor per aquest odi és la sobreinformació; podem arribar a saber tantes coses, hi ha tants detalls i històries per digerir, que acabem amb una sensació d’atordiment i fartum. Al final, l’odi acaba provenint d’un no saber fundat en la impossibilitat de saber del cert: en una certesa hiperbòlica, sostinguda per una immensa ignorància. Qui m’insulta no m’insulta a mi, sinó els seus propis fantasmes, és a dir, les seves pors. Odiem allò que ens fa la impressió que ens qüestiona, que ens disminueix a nosaltres o allò a què imaginem pertànyer.

L’empatia que ens fa humans i ens allunya de l’odi es basa en la calma i en una voluntat d’entendre i compartir, de saber del món a partir d’una mirada que plàcidament es deté sobre les coses i les aprèn a viure des d’una altra subjectivitat. I això s’està fent cada cop més difícil. Tot el que ha passat aquests últims mesos no té sentit sense pensar en l’odi que poden arribar a sentir moltíssimes persones –dins i fora de les institucions– contra els catalans.

L’altre dia vam saber que la ministra de Defensa, Cospedal, estava disposada a creure’s que Puigdemont és un espia al servei de Putin, segons s’evidenciava en una conversa amb uns humoristes russos, que ella va creure vertaders funcionaris d’afers internacionals. La conversa que s’ha filtrat és tristament hilarant, i molt decebedora per a qualsevol ciutadà que encara pretengui creure que ens governen persones ponderades i sensates.

Hi ha odi, em temo, en els que van dient, a dia d’avui, que el procés sobiranista no ha servit per res. Ha desfet la política catalana que va sorgir de la Transició com si fos un terrosset de sucre; ha eliminat qualsevol possibilitat de tornar a fer un catalanisme simplement possibilista. Això no se li pot perdonar. Tots els partits que manejaven l’invent de la manera tradicional, mitjançant el joc de pactes clàssic –et dono competències a canvi d’estabilitat–, han desaparegut o s’han hagut de reinventar. Anem a les eleccions del desembre, amb un PSC que té el suport de l’obscena i carrinclona dreta catalanista, que ara sabem que prefereix l’esquerra de plastilina que no l’alegre independentisme democràtic.

L’odi de l’estat cap a la democràcia catalana s’ha traduït en milers de ferits que tan sols pretenien votar, en operacions d’espionatge i manipulació de proves, en empresonaments que han mostrat a Europa que Espanya continua sent un parc temàtic autoritari. Hi ha un feixisme carnavalesc, de disfresses barates, l’autoritarisme de goma escuma d’un franquisme poca-solta, un continu combat de ganyotes falangistes que alhora de la veritat reprimeix amb sobrada alegria.

Espanya és una democràcia malalta; un estat rigorista amb, reconeixem-ho, una mala salut de ferro. Amb l’independentisme hem aconseguit mostrar al món que el rei va nu, però al món li és ben igual i seguirà ignorant-nos. La resta de regions d’Espanya hauran d’admetre que res ja no serà igual. Perquè són més vulnerables que mai, allà a Madrid, però per això mateix estan més que mai enrabiats i amb ganes de gresca.

stats