OPINIÓ

Oda mèdica

La medicina occidental és l’única que ha fet baixar ostensiblement la mortalitat, especialment al llarg dels darrers cent cinquanta anys. Es tracta d’una victòria aclaparadora.

A Mallorca, per exemple, es va passar d’una esperança de vida al naixement de poc més de 40 anys, el 1860, la més alta d’Espanya, per cert, a 45, el 1900, i a 57, el 1930. Les taxes de mortalitat infantil indicaven el mateix. El 1900 es va baixar per primer cop del 100 per mil a la mateixa illa. Tota una fita. Rere aquesta primera transició es trobaven els metges, encara que no en solitari. Es convertiren en personatges influents que canviaren per a sempre l’actuació de les autoritats i dels ciutadans. La mort mateixa s’higienitzà i els vius aprengueren a rentar-se, mentre les germanes de la Caritat ensenyaven les primeres nocions de puericultura a les futures mares. Tanta fou la confiança en els metges que, al final del segle XIX, la majoria de mallorquins havien vençut les reticències a vacunar-se. És a dir, a injectar-se els elements causants de la infecció.

Per suposat, de moment tot quedava en el camp de la prevenció. Els científics seguien sense saber curar les infeccions, principal causa de la mort. Però ho aconseguiren. El 1935, Gerard Domagk creà el Prontosil, la primera sulfamida amb capacitat terapèutica real. A la pràctica, però, amb poca incidència sobre el conjunt de la població. La veritable segona revolució sanitària haurà d’esperar a la finalització de la Segona Guerra Mundial. Fou llavors quan els antibiòtics, descoberts per Alexander Fleming, el 1928, sintetitzats en un medicament el 1940, però produïts industrialment a partir de 1945, arribaren al conjunt de la població occidental i, a partir de la dècada dels cinquanta, a la resta del món. El capitalisme estava, com és habitual, al costat de la Il·lustració.

La gran novetat fou que la baixada de la mortalitat i l’augment de l’esperança de vida deixaren de ser un privilegi d’Europa o dels EUA, el que no vol dir que aquestes regions encara no conservessin la davantera. En el cas de les Illes Balears s’assolí la inaudita xifra de 71 anys d’esperança de vida al naixement, el 1960. Com sabem, avui supera els 80 anys en els cas de les dones. Entre moltes d’altres coses, tot plegat ha provocat un creixement demogràfic inversemblant. Si l’estimació de la població mundial, el 1900, era de 1.500 milions, actualment s’ha arribat als 7.000, tot i el descens de la fecunditat. Un veritable miracle.

Ara bé, es tracta d’un miracle que no és acceptat per tothom, especialment al seu lloc d’origen, Occident. La ciència i la medicina són qüestionades fins i tot en allò que han fet millor que ningú, salvar vides. Si no, com s’explica l’auge de tot el relacionat amb les anomenades medicines alternatives? Una alternativa peculiar que alaba el que ha estat ineficaç i contraproduent al llarg de la història i menysté la que ha estat, segurament, la revolució més exitosa de la humanitat.

Evidentment, no tot és color de rosa. El personal medicosanitari concentra un poder vital sobre els ciutadans convertits en pacients, la indústria farmacèutica acumula quantitats ingents de riquesa, el sistema capitalista aplaudeix la predicibilitat de la vida i la disponibilitat d’uns treballadors/consumidors que viuen més que mai i en bon estat de salut, mentre la superpoblació provoca problemes ecològics. Per afegitó, la medicina és lluny de guanyar la guerra a la mort. Màxim després que l’allargament de la vida, gràcies al control de les infeccions, hagi obert la porta a les malalties cardiovasculars i, sobretot, degeneratives. El càncer és la nova epidèmia perquè hem estat capaços d’envellir. No perquè les universitats americanes o les corporacions farmacèutiques facin trampes, com s’entesten a denunciar els falsos profetes del segle XXI. De fet, l’alternativa proposada de viure en un món allunyat dels preceptes de la medicina científica és molt pitjor que les externalitats negatives que aquesta pugui provocar.

En definitiva, quan rebutjam les vacunes i els tractaments testats oficialment per anar a un quiropràctic o a un curandero, ens punxam amb agulles, bevem infusions d’herbes màgiques o prenem bolletes innòcues, garantim un comportament antiil·lustrat que no du a res de bo, si no és a escurar-nos la butxaca.

EDICIÓ PAPER 24/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF