Ja va succeir al barri del Molinar l'any passat, i a Alcúdia, en la darrera dècada, dues vegades, que me'n recordi: quan arriba l'estiu, tota cuca viu i els plans de fumigació no sempre funcionen com s'esperava. Exèrcits esfereïts i esfereïdors, depenent de la perspectiva del narrador, surten a la desbandada de l'altre extrem de les clavegueres que habiten, fugint de la química aniquiladora, i enfilen cap al carrer, en massa, i cap a la terrassa del bar, cap a la portassa, cap a casa nostra.
Sembla que no hauria de costar tant de calcular que, si flitem la plaga en qüestió des de, posem-hi, la punta nord del barri o ciutat, tocaran el dos per la punta sud –prou que se sap, que els insectes són grans estrategues. Per tant, proposo que hi hagi sempre dos equips fumigadors, l'un a cada cap del barri o ciutat, i que disparin alhora, per ser més eficients i efectius. Després, serà necessari baixar a l'infern a recollir les víctimes, no fos cas que se'ns hi podrissin i el patiment ens arribés en una nova forma.
O qui sap si estem malgastant temps, diners i esforços? En el capítol sobre l'alimentació de la docusèrie ‘El dia de demà’ de TV3, quedava clar –segons estudis d'universitats prestigioses i informes de l'ONU, entre d'altres–, que, l'any 2050, els insectes faran part de la nostra dieta habitual. El greu problema de superpoblació (humana) es resoldrà, com a mínim de manera parcial o temporal, gràcies a la incorporació de l'entomofàgia al tradicional pa amb tomàquet i pernil.
L'alt contingut proteic dels grills, larves, formigues i, és clar, escarabats, garantirà la supervivència d'una població que ja no tindrà carn per proveir-se'n. De fet, al mercat de La Boqueria de Barcelona ja hi ha una paradeta que, diuen, fa l'agost tot venent ortòpters amb ceba fumada i cucs ‘al ajillo’. Aleshores, tal vegada convé pensar-s'ho abans de massacrar les reserves naturals d'aliment que hi ha sota terra! Potser, en comptes de fumigar, hauríem de parar trampes i estendre un bon filat d'escarabats al rebost, que se'ns assequin. D'aquí a deu anys, al 2030, ja foren bons. Imagineu-vos-hi una canya ben freda al costat, si us fa gaire oi.
I és que, sense haver d'esdevenir experts en antropologia ni cap altra ciència natural o social, trobarem proves que a les persones ens costa molt de transformar els hàbits; els humans ens adaptem al canvi solament quan l'evidència demostra que no ens queda cap més remei. Ara bé: a mi no m'hi veureu, matant ‘un Gregor’, i encara hi ha menys perill que m'enxampeu cruspint-me'l. Amb aquells ullets que et miren, tot movent-se, com havent entès el món i sacrificant-s'hi! En canvi, però, si Kafka fos viu per contemplar el panorama d'aquest futur nostre, de segur que resoldria la seva metamorfosi d'una altra manera i ens salvaria un altre cop. Beneït oracle! Beneïts coleòpters!
