OPINÓ

Octubre etern

MELCIOR COMES
MELCIOR COMES

La idea segons la qual el sobiranisme català va sortir molt ferit de tot el procés cap a l’autodeterminació que va culminar amb la proclamació –simbòlica o no– de la república el 27 d’octubre de l’any passat oblida posar sobre la taula diverses raons. Ara ha fet un any d’aquell dia terrible; l’Estat espanyol va demostrar al món que prefereix el descrèdit i la vergonya que no l’atreviment de suportar que es qüestioni la seva unitat sobirana. La pregunta sobre si l’Estat espanyol seria capaç o no de treure les urnes per la força, i la imatge grotesca que això oferiria arreu del món, es venia plantejant des de molt temps enrere.

S’esperava que, si l’Estat usava la violència per impedir unes votacions, això seria l’inici de la seva fi. Cap Estat europeu, de democràcia consolidada, no ha d’usar la força policial contra la seva població, que en el nostre cas tanmateix només pretenia dipositar festivament una papereta dins d’una urna: quin mal hi ha, en això? Per què un enquestador pot fer una pregunta sobre la sobirania i no pot fer-la una institució d’autogovern?

A més, la llei del referèndum havia estat recorreguda, anul·lada. Si el referèndum havia estat invalidat, d’ell no se’n podia extreure cap conseqüència legal i tangible. Si l’Estat espanyol té vertadera confiança en l’estat de dret: per què havia d’enviar les forces de l’ordre a atonyinar votants? Si no ho hagués fet, i hagués reaccionat com ho va fer després de la consulta ciutadana del 9N –dient que tot era il·legal i que havia estat anul·lat, etc.–, el descrèdit català encara hauria pogut ser fins i tot més notori. S’hauria vist amb més claredat que tot era un decorat i que la proclamació no rebia cap reconeixement internacional.

La ferida que ha obert l’espanyolisme autoritari a Catalunya amb les batusses del 1-O ha contribuït a tapar la veritat última del projecte sobiranista: que no hi havia cap república preparada, i que els líders sobiranistes no tenien cap pla per donar efectivitat al seu ideari. D’això, ara, no en parla gairebé ningú: les imatges de la repressió, els empresonaments dels líders sobiranistes, el seu exili, tota aquesta curolla negra i dolorosa ha tapat la buidor última, i d’una frivolitat espantosa, de l’estratègia sobiranista. Som com aquells mals alumnes de l’escola antiga que, sense haver estudiat gens, rebien una pallissa del professor. Ara parlem de l’abús de poder del mestre i no de les males notes.

El sobiranisme català donarà voltes a tot aquest embolic potser durant dècades. La memòria del passat 1-O eclipsarà el fet més evident: que el plebiscit no va superar els mínims internacionals per ser homologable i per tenir cap validesa emancipadora. Les forces de l’ordre atonyinaven els votants: això va obstaculitzar les votacions durant hores i hores. Si el pla era vàlid fa poc més d’un any –fer un referèndum unilateral i construir una república d’esquena a l’Estat–: per què no ho és ara? Què faria l’Estat espanyol si Torra seguís ara de nou les passes de Puigdemont, punt per punt? Potser la conclusió és una altra, però: fer un referèndum unilateral és tan inútil com contraproduent, si, tanmateix, unilateralment no pots fer una república. Forjar una república dins d’una monarquia parlamentària a la contra sempre serà reprimit –legalment o il·legalment–, i és tan inversemblant com a projecte polític com crear, des d’una província, una nova comunitat autònoma, o des d’un nucli de població un altre municipi amb el seu propi ajuntament només perquè els seus habitants diuen que ho volen així.

Ara fa un any, de tot allò. Catalunya s’ha guanyat el seu dret a autodeterminar-se. Però és un dret que no pots exigir a cap institució. Mentre acabem de pair això torna el politiqueig obsessiu de la impotència.

EDICIÓ PAPER 16/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF