OPINIÓ

Oclofrenia

La humanitat es demostra en la manera com tractam els criminals. El cristianisme també hi té alguna cosa a dir, quan caracteritza el perdó com a element essencial per acarar les ofenses i, fins i tot, els pecadors. I el concepte de civilització és incompatible amb l’escarni públic i l’acarnissament amb els condemnats. Tot i amb això, l’exigència de venjança per part d’una bona part de la població ha estat ben present en un passat no gaire llunyà, també a Mallorca mateix. Una cosa semblant està passant avui dia arran del tristament famós assassinat del nin Gabriel Cruz. Les masses criden des de la virtualitat del Facebook, escridassen i amenacen la detinguda de tal manera que ha de ser protegida de les masses per part de la Guàrdia Civil.

En aquest cas, l’assassinat és brutal i commovedor, no cal insistir-hi. Però no és tant un problema de la societat o del sistema penal com d’un crim perpetrat per una persona concreta que ha actuat per uns motius que ara mateix desconeixem. Un cop s’han realitzat totes les diligències policials cal que la justícia hi actuï en conseqüència. Vull dir que l’acte concret, per molt abominable que sigui, no representa la societat. En canvi, l’exigència de venjança per part de masses enfervorides amb actituds violentes, més o menys adoctrinada pels mitjans de comunicació de masses, sí que ho fa, i no augura res de bo.

No es tracta d’un tema nou. Al segle XIX, aquest debat va començar a ser notícia a la premsa a Mallorca, a més de ser present entre la classe política. El quid de la qüestió era si els ajusticiaments mitjançant garrot vil havien de ser públics o privats. Llavors, el procés de civilització tan sols podia aspirar a això, però era una passa endavant. Els mitjans més progressistes, com l’'Isleño', deploraven la presència massiva d’espectadors de totes les edats, gènere i condició a les execucions que s’efectuaven a l’illa, cada cop més espaiades en el temps, per cert. Encara el 1879 la plaça d’Orient d’Inca s’omplí de gom en gom per veure com el botxí trencava el coll a Josep Vives Cànaves, acusat de parricidi. Els diari en qüestió no només criticà la manera d’ajusticiar-lo i tots els presents, sinó també la inhumanitat d’una pena que equiparava la justícia amb el criminal. Això era així per l’execució mateixa i pel calvari imposat al reu, iniciat des del moment que se li comunicava la sentència i, sobretot, després d’haver exhaurit tots les apel·lacions possibles. Per no parlar del que havia de patir des que el tribunal es personava per anunciar-li l’execució de la sentència i, seguidament, era entrat en capella. El crim era venjat amb un altre crim encara de majors proporcions i durada.

En l’àmbit espanyol, les execucions públiques també congregaven una gentada i eren objecte de controvèrsia a la mateixa època. Tanta, que el metge i polític Àngel Pulido dedicà un llibre a la pena de mort i inventà el concepte d’'oclofrènia'. El concepte, derivat de 'multitud' i 'voluntat', feia referència a la manera com els individus es dissolien dins una massa uniforme i actuaven com un veritable monstre d’un sol ull, molt obert i enfocat al garrot vil. El més interessant és que Pulido considera que la mateixa visió del suplici tenia funestes conseqüències en la psicologia dels espectadors, contràries al progrés i a la civilització. És a dir, que la mera presència durant l’execució derivava en individus més violents i, per tant, en una societat pitjor. En altres paraules, la justícia, en comptes de ser una solució, era un problema, un mal major. En conseqüència, calia eradicar l’aplicació pública de la pena de mort. Una passa prèvia a l’abolició de la definitiva que donaria les primeres passes durant la Segona República, encara que no es consolidaria a Espanya fins el 1978 i, definitivament, el 1995.
Però les tètriques veus que avui sentim als mitjans de comunicació i la multitud que es va congregar el 24 de febrer de 1937 al cementeri de Palma per presenciar i aplaudir les execucions d’Emili Darder, Antoni Maria Ques, Alexandre Jaume i Antoni Mateu Ferrer, ens fan pensar que el procés civilitzador encara no ha arribat al seu final.

EDICIÓ PAPER 17/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF