Opinió 24/04/2020

Observatori d'urgència

i
Cristina Ros
2 min

Una sempre afronta amb molta prevenció l’anàlisi dels resultats de l’Observatorio de la Cultura a Espanya, informes anuals de la Fundación Contemporánea sobre l’estat de les infraestructures culturals i dels productes, més que no de la cultura. Quan qualcú parla més de producte cultural que no de manifestacions o activitats; quan qualcú separa els productors del públic, una tendeix a fer-se’n enrere. Si, a més, una sap com s’elabora l’enquesta, amb més d’un miler d’experts i responsables d’equipaments cadascun dels quals tira pel seu costat, encara ho qüestiones més, fins que arriba un punt que li dones molt poca credibilitat.

Aquest divendres, però, he mirat encuriosida la que en diuen “edició d’urgència” d’aquest observatori. La situació actual és excepcional i la Fundación Contemporánea ha reaccionat davant l’excepcionalitat. En dos dies, el 22 i el 23 d’abril, quasi 500 experts han respost l’enquesta. Ja n’han sortit els resultats, i tot i que una els veu optimistes per la que es preveu que caurà, i amb qüestions importants no tractades, donen, si més no, peu a pensar-hi i treure’n algunes conclusions.

Abans, per a qui no tingui la informació, de manera molt resumida diré que aquest observatori d’urgència posa tants per cent a l’impacte immediat de l’estat d’alarma –la majoria de centres mantenen algunes activitats, ni que siguin digitals–, a la situació dels treballadors –molt més afectats per ERTO i altres mesures els de les entitats privades que no les públiques– i a l’ajornament o suspensió de les activitats. Tan greu o més és que la majoria veuen que perdran bona part dels ingressos d’enguany, que el 2021 serà pitjor que el 2020 i que no podran tornar a la normalitat fins que passin un parell d’anys, en activitats potser el darrer trimestre d’enguany o durant el 2021. Un 27% de la iniciativa privada i un 18% de la pública veu un risc molt elevat de tancament definitiu.

A tot això, continuen les demandes que el sector fa a les administracions. A curt termini: assegurar-ne la pervivència, ajudes econòmiques extraordinàries per a les indústries culturals i ajudes directes a creadors i professionals més desprotegits. A llarg termini: mesures fiscals, llei de mecenatge, plans estratègics i, sobretot, augmentar els pressupostos per a la cultura, entre d’altres.

Amb tot, res que no sabéssim i que no hàgim repetit en el nostre àmbit més local. La cosa, però, serà més complicada. Quan una es posa en contacte amb qualsevol responsable públic de la cultura balear, insular o autonòmica, si bé et diuen que lluitaran per tenir més pressupost, és a dir, més recursos per a la cultura, també accepten conèixer la realitat. La puc descriure jo mateixa: si en època de bonança la cultura ha estat clamorosament mancada de recursos econòmics i humans, no millorarà ara. De moment, no saben ni si podran complir amb els compromisos contrets per a enguany. Així les coses, potser hem de començar a pensar la cultura d’una altra manera. No ho sé, però tal vegada més cultura, amb una altra estructura.

stats