Els jutges tenen un xat del Consell General del Poder Judicial comú al qual poden accedir des del seu compte de correu corporatiu. Un “obert fins a la matinada” al qual tots els magistrats, en qualsevol moment del dia, poden depositar les seves togades opinions particulars, algunes de les quals recentment han estat filtrades a la premsa. S’ha pogut comprovar que l’emblemàtica “teta enroscada” de Tarantino és un joc de nins en comparació amb el xat de la judicatura. La divina 'Iustitia' romana ha deixat les balances, encara que no l’espasa, i entre contorsions estranyes entona una Oda a l’odi com mai s’havia vist, mentre el vell botxí major del regne des del seu taüt fa sonar la 'Danse macabre', de Camille Saint-Saëns.
Per molt explosiva que sigui la bomba (que no intel·ligent) sembla que no els espanta: sempre hi haurà l’exèrcit zombi victorejant qualsevol cop de fuet en favor de la pàtria unida. Les víctimes i els seus amics clamen en un “zig-i-zig-i-zag” que a tothom embolica. No val mirar a una altra banda. El cap “provisional” constitucional, senyor Torra, en nom dels agredits invoca al fidel de la balança, penjada del ganxo de l’arc mestre de l’edifici, per demanar la dimissió del cap del “xat pel foment de l’odi”. Diuen que tot això passa perquè el mort va morir al llit i no es va passar per la trituradora de paper tot el que calia eliminar, la galleda de les escombraries encara resta mig buida per acabar d’omplir. Ni traginant la mòmia d’un lloc a un altre s’obrarà l’encant de la desaparició dels fems, perquè no hi ha res més difícil de matar que un mort, ja no diguem el seu fantasma.
Hi ha herències enverinades i hereus a l’altura del finat. Rebostejant entre curiositats literàries he trobat una vella 'Psicologia del Dictador', d’Emilio R. Tarduchy, militar, redactor en cap de 'La Voz de Castilla' i membre de la Unió Patriòtica en temps de Primo de Rivera, després falangista i propagandista ‒geni i figura fins a la sepultura‒, en la qual considera que “si un acto de gobierno es un acto de mando en las Dictaduras” perquè l’analogia sigui completa requereix un “treball cerebral previ”. “La idea neix, evoluciona i es concreta”. Estratosfèric esforç per demostrar que “pensament” i “dictadura” no formen un oxímoron. Però, no ha estat l’escalfor de la brillantor de l’argument pel que faig referència a la cita, sinó pels calfreds que em produeix només pensar que el “lligat i ben lligat” de la mòmia errant pugui ser un “cerebral acto de mando” de conseqüències macabres.
Com deia, pensàvem que tot això passava perquè els hereus no havien blanquejat amb calç la casa després del trànsit dictatorial i resultarà que era un sepulcre blanquejat. Falsos profetes, “bells per fora... mes per dins plens d’ossos de mort”, que “cobreixen la paret amb fang deslligat... que caurà”. Enverinada herència coronada. El pensament més profund, l’humanisme més generós de les cites dels vells escrits, ens impel·leix a fer net de nou, a tornar a pintar la paret, no amb “fang deslligat”, sinó amb el millor dels desinfectants. Ens inciten a l’alegria de les finestres obertes i l’aire matutí que escampa la miasma, però seguim en mans de gent que parla de vencedors i vençuts i no deixen que la pudor escampi. Un cop més, maleïda herència que cal esvair com la contaminació més fosca.
La profunditat de la caverna és l’habitat natural de ratpenats i vampirs, la llum els converteix en ànimes en pena. La literatura dels clients del xat no està encriptada, és explícita, els fa mal l’exposició a la llum pública, segons ells mateixos reconeixen. Als clients de “l’obert fins a la matinada”, els de la “barra lliure”, els molesten molt especialment “les imatges de les televisions estrangeres”. La retransmissió a tot Europa, i al món sencer, de les càrregues policials ‒“terroristes uniformats”, segons el multat jutge Federico Vidal‒ de l’1-O els deixa al descobert.
Es diu que els habitants de la caverna nocturna pateixen cremades pels raigs del sol, fins i tot, en els casos extrems, a les pel·lícules de terror, es fonen en contacte amb la llum solar. Vist el tarannà cavernari que es destil·la en la literatura dels xats no és d’estranyar que l’exposició d’algunes resolucions dels togats espanyols a la llum de la justícia europea hagi provocat, i segueixi provocant, ampolles de considerables dimensions. Les darreres les del raper Valtonyc, per citar el cas d’un producte local. Es fondran com en les pel·lícules de terror?
També, es diu que en moltes societats antigues el suïcidi servia per recuperar l’honor perdut i per restaurar equilibri a la societat. Pensàvem que, més o manco, això és el que havien fet les Corts franquistes. Però, com Raskayu, “aquests morts se m’han revolucionat”. El fosser segueix preguntant, “Quan moris que faràs tu?”. Queda molt per enterrar.
