George Orwell és el Nostradamus del segle XX. No només perquè el Gran Germà ens controla des de les pantalles que tots duem a la butxaca o perquè el misteriós Algoritme, més terrible encara que el Gran Germà, va tancant els cercles de pensament als quals accedim. Ho és sobretot perquè intuïa que, cap al 2050, la Novaparla hauria subsituït definitivament la Vellaparla, és a dir, la llengua en la seva manifestació més completa, amb els matisos i les subtileses que ens permeten expressar idees complexes. Orwell, de fet, imaginava el que ja estava passant en el seu entorn portat a l’extrem: frases pomposes i paraules buides de contingut que acaben modelant la manera de veure i entendre el món. Resumidament: la reducció del lèxic implica una simplificació del pensament i, al seu torn, un enteniment més simple necessita cada vegada menys paraules. A la novel·la ‘1984’ la tendència és a preservar només la dicotomia: dolor i plaer, bé i mal. I encara amb una perversió del sentit original a base de manipulació. Avui dia, any 2019, els fils de Twitter són la resistència d’alguns valents a constrènyer la filosofia, la política o la literatura a dos-cents vuitanta caràcters –tot un luxe comparats amb els cent quaranta inicials. Pel que fa al significat de les paraules, assistim diàriament a la banalització dels conceptes i no sempre per ignorància: quan a algú se li acudeix titllar de “terrorisme” la protesta organitzada, l’univers orwellià se’ns perfila com una realitat possible en un horitzó molt proper. D’igual manera, el diàleg que s’ajorna indefinidament corre un risc: que el dia que per fi es produeixi les diferents parts ja no parlin el mateix llenguatge.
