OPINIÓ

Nova novel·la

Arriba el dia en què el llibre ha de sortir publicat. T’has passat un parell d’anys escrivint una novel·la. T’hi has escarrassat; t’hi has trencat les banyes. T’has tornat literalment boig, escrivint-la, polint-la, llegint cada frase en veu alta sota un pi, cercant tota mena de materials i lectures que t’ajudessin a fer un llibre més bo i saborós. Has demanat ajuts, beques, t’has barallat amb editors i amb la desesperança escèptica dels col·legues d’ofici, que et volen encomanar el seu desassossec o manca d’il·lusió: els matisos grisos de la seva mediocritat sense agafadors, que pot ser la teva si et descuides. Has escrit gairebé cada dia de l’any, fins i tot els diumenges, i sovint fins a la matinada, tanmateix per acabar esborrant aquella pàgina que t’havia portat dies de feina. Escriure és això: fer i desfer sense aturador ni assossec. Escriure és gaudir d’una malaltia que un mateix s’inocula. Els lectors no saben quina feinada que porta escriure fins i tot la frase més breu i rutinària. Escriure s’assembla a fer catedrals amb escuradents, a posar vaixells dins ampolles, a sexar pollastres, a plomar colomins, a matar formigues d’una en una a trets. Tot ho hauríem de fer així, com escrivint. Una novel·la té centenars de milers de paraules, milions de lletres, i totes s’han de posar al seu lloc, i és impossible que tot acabi dansant al compàs que desitges. La literatura es basa en la impossibilitat d’escriure, d’afirmar res nou, d’ordenar el que viu dins el caos i la fosca. És l’intent de fer-li dir a les paraules, als fets, més del que són capaços, bonament, de dir-te. Escriure és fer parlar allò mut; és una antropologia de l’invisible, una forma de neurosi o de recerca en el buit del que no sabem però mereixem conèixer. Per escriure novel·les has d’estar una mica boig. T’has d’inventar multituds, gent que alena el teu mateix aire, persones que mentre estàs escrivint el llibre tenen més vida i profunditat que els teus amics i coneguts, i molt sovint et donen més maldecaps que la teva pròpia família. Escriure és complicar-se la vida, encara que no escriguis coses de les que fan enfadar la Guàrdia Civil.

Ara el llibre sortirà publicat. L’editor espera coses grosses. Jo no em penso posar corbata. Qualsevol escriptor en llengua catalana s’arrisca a ser més invisible que els altres autors. Tot passa desapercebut i es confon amb la resta. El país és petit i carrincló, ple de politges i d’ensibornaments estratègics. A un autor se l’acaba llegint perquè fa bo en determinats cercles; ha sabut dotar-se del toc o distinció que el separa d’altres autors –potser millors, però sense aura–, els noms dels quals van acompanyats de mal gust, barroeria o comercialitat d’embotit fàcil. A un autor se l’acaba llegint perquè el seu nom és emblema d’una determinada tribu o cercle intel·lectual, o ens arriba sota un segell de casa editora amb aires de rebel·lió o revenja. Els intel·lectuals són tan o més sectaris que els venedors de droga o de cotxes elèctrics. Un autor pot ser molt bo, però no se’l llegirà si el llegeixen ‘els altres’, els que representen allò a què nosaltres no ens volem assemblar. Aquella sociologia del gust de la qual parlava Bordieu, que fa vint anys feia forrolla, i que ara sembla que tothom ha oblidat.  

Però tot és ràpid, i en un parell de mesos potser ja ni se’n recorda ningú, del teu llibre, això si abans se n’han arribat a assabentar. Tindrà lectors, que sempre acaben semblant pocs; els crítics se n’ocuparan i se’n dirà de tot: coses bones, coses dolentes, vaguetats i pedanteries de compromís, des de la malignitat o la gratitud, i sempre des d’una certa estratègia. L’escriptor s’ho ha de mirar amb conformitat, amb una curiositat que ha de lluitar per a semblar que no l’afecta, perquè quan el llibre surt de les seves mans ja no li pertany, corre pel seu compte, com un pròfug o com un fill que odia el seu pare.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 12/08/2018

Consultar aquesta edició en PDF