OPINIÓ
Opinió 02/10/2019

Nostàlgia de quadres

Guillem Frontera
2 min

EscriptorDe les declaracions inicials de les persones que s’estrenen en el govern de qualsevol institució o organisme públics és convenient no fer-ne gaire cas, perquè generalment aquestes persones desconeixen petits detalls del comandament que poden fer variar la ruta. No deu ser el cas d’Aina Bauzà, la nova directora general d’Arts Visuals de l’Ajuntament de Palma, que té una àmplia experiència en aquesta mena de conteses. Les seves primeres declaracions –tots els mitjans les destaquen– emfasitzen la seva voluntat continuista, amb la política de portes obertes com a denominador comú de les seves polítiques. Però aquestes línies generals no acaben de dir-nos gran cosa. En realitat, seria entrant en casos concrets de l’antiga direcció, i en la seva aprovació o rebuig per part de la nova, que obtindríem més llum sobre el que es vol que sigui el futur.

Aquest futur no pot agradar a tothom en un grau superior. Fins i tot hi deu haver persones a les quals provoca la pitjor de les reaccions, la indiferència. Però els que necessitam un centre d’exposicions com el Solleric, per exemple, no hem de defallir en la nostra esperança que esdevengui aquest gran espai on puguem esplaiar-nos en la contemplació de quadres, aquesta activitat que ha arribat a ser insòlita en la cultura institucional ciutadana. Aquesta aspiració no ha d’implicar el desterrament de manifestacions experimentals, de recerques d’arriscats llenguatges ni de noves vies de participació. Però ara mateix pens en una sèrie de grans artistes del país que les institucions han deixat a la cuneta i que continuen treballant en silenci i sense cap mena de contacte amb la ciutadania. El seu oblit, la seva marginació, el silenci a què són sotmesos parlen d’una societat malalta, sense autoestima, ignorant del paper de la cultura com a eina necessària de progrés. El que s’oblida sistemàticament és que les persones que vàrem veure aparèixer discretament aquests creadors, que els vàrem seguir en la maduració del seu llenguatge i en la consolidació de la seva obra, també som persones oblidades, marginades, perquè se’ns estronca el contacte amb una part significativa de la nostra cultura/vida.

Qui sap si l’obra d’aquests creadors acabarà omplint els corredors de les residències de vells. Però, abans d’asfixiar-nos en aquest supòsit, esperem que els programes que ara començaran a desplegar-se contemplin la biodiversitat cultural del país i no en deixin assecar aquella part que, ara per ara, és la que dona continuïtat a la història de la nostra cultura.

stats