OPINIÓ

No resistiríem dotze mesos de plena ocupació

La  fotografia que dóna fe de la presència de les nostres autoritats en matèria turística a Londres desprèn un optimisme quasi de pinyol vermell. Hi contribueix l’encapçalament de la presidenta Francina Armengol, perquè s’esvaeixi qualsevol dubte sobre la voluntat governamental d’allargassar la temporada turística. Ara ja parlen d’una temporada de nou mesos consolidada, o sia que a la població resident ens quedarien unes vacances escolars d’altre temps per mirar de recuperar el sentiment de pertinença a la nostra terra. No sé si, tan desplaçats com ens en sentim quan patim la (mal entesa, segons les autoritats i altres poders) saturació turística, tres mesos seran suficients per compassar-nos el pols i redescobrir a l’atmosfera illenca alguns elements materials o immaterials que pagui la pena conservar i ser-ne elements de continuïtat. Tot això està encara una mica enlaire, però només falta que ho percebem com a molt dolent perquè succeeixi: ho sabem perquè duim una mala ratxa de segles.

Avui toca parlar del resultat de les eleccions EUA, ja ho sé, però el tema és en mans de bons analistes, mentre que no he vist que ningú es preocupi per les noves perspectives que se’ns podrien obrir a l’Arxipèlag. Aquí anam fent sense gosar dir el que voldríem o el que no voldríem, de manera que no hem de descartar la possibilitat que algú nodreixi el desig d’unes illes estibades de cap a cap d’any. No sabem quines prefiguracions entretenen els somnis de poders polítics o fàctics, no sabem si algú ens vol sepultar en allaus turístiques sense solució de continuïtat. Deu tenir a veure amb allò del model –el famós model–, però també deu anar més enllà de qualsevol situació regulable. Què passa, què en volen fer, del nostre país i de les nostres vides? Un decorat i uns comparses? Amb una empenteta de no res, ja hi seríem. Que vulguem resistir o no també és un enigma.

EDICIÓ PAPER 21/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF