El que passa a Catalunya pel que fa al tema de la independència és una cosa que té connotacions històriques i que posa en evidència que la idea d'Espanya que va imposar el franquisme i la transició no ha arrelat a les denominades nacionalitats històriques. Nacionalitats històriques reconegudes per la Constitució, un nexe comú pel qual pugnen per abraçar-se els primers i amb més força tots els partit de dretes d'aquest país, i Carta Magna que arrenca d’aquest concepte de nacionalitat la seva pròpia essència constituent, en privar-les de capacitat per configurar-se com una nació.
Cada vegada que es posa sobre la taula la idea d’una república i una configuració de l'Estat espanyol com una federació, hi ha un moviment d'exaltació d'una pàtria construïda mitjançant l'opressió i la bota militar.
La història ens conta que, amb l'expulsió d'Isabel II i els Borbons, el 1868, es proclamà la primera república i que fou esclafada després per la restauració canovista amb l'ús de la força i, més tard, rellevada per la dictadura de Primo de Rivera.
Anys més tard, i amb l'arribada de la Segona República, tornà a sorgir la idea plurinacional, que sempre ha estat present i sempre hi serà, va tenir com resposta una Guerra Civil i el cop d'Estat del militar assassí i genocida que ara toca desenterrar.
Aquests fets històrics demostren que la monarquia s'imposa políticament cada vegada que el nostre país inicia el seu camí cap a la llibertat. Prova d'això va ser l'aparició pública el dia 3 d'octubre del Borbó a la televisió alineant-se amb la dreta ultra i lluint una corbata del mateix color que Rajoy, moment en què va mostrar la cara B, menys jovial i propera.
Durant la Transició es tornà, una vegada més, i després de quaranta anys a l'ombra, a qüestionar la configuració de l'Estat espanyol. Tanmateix, quedà tot fermat mitjançant l'article 2, en què es parla d'una pàtria indivisible o d'un Estat espanyol fet a mida dels qui varen guanyar la contesa.
La història ens parla d'un país que és federal però que està reconegut políticament com a regne, d'un país que vol ser república i que vol decidir i votar sobre el que l’ateny i d'una ciutadania que vol ser ciutadà o ciutadana per deixar de ser súbdit o súbdita.
La història ens parla d'una Espanya de símbols imposats, de pàtria segrestada i de ciutadans apàtrides en essència, perquè tot el que s’ha creat no conté més que identitats tancades.
La història ens parla de por, d'opressió, de violència i sense raó, ens parla de vencedors i vençuts, que continuen sent vençuts cada dia, perquè ni els seus morts ni els seus símbols legítims varen ser ni són respectats.
La història ens parla d'una reconciliació en paper, d'unes paus imposades amb supèrbia del que guanya fent trampes i que no respecta el perdedor. Ens parla de deshonor.
La història ens conta que el darrer govern legítim que va tenir Espanya va ser la Segona República i ens explica que res del que es faci ara, després de tant de patiment i de dolor, podrà apagar les ànsies de ser el que som en realitat. La història ens conta que no hi ha cadenes, ni presons que puguin tancar un cor.
