La immediata i clara reacció del moviment feminista als carrers de tot l’Estat en contra de la sentència de la Manada, el mateix dia que es va fer pública, és la constatació que ja no hi ha tornada enrere en la lliure expressió col·lectiva de les dones, amb la presència d’un contundent missatge feminista al carrer, sense traves ni temors reverencials als poders de l’Estat, d’un Estat que no fa el que és necessari per garantir la llibertat, la integritat, ni tampoc la tutela judicial efectiva de les dones, més de la meitat de la seva població.
No és la primera vegada que la judicatura exhibeix, en les sentències contra la llibertat sexual, un tarannà desconnectat de la realitat social, que empra expressions misògines, estereotipades o que posen de manifest una consciència plena de prejudicis de gènere.
Quarta onada feminista
Ara, però, s’ha donat una situació especial. Es parla ja de la quarta onada feminista caracteritzada per la indignació, indignació davant tanta desigualtat real, indignació davant una reacció patriarcal especialment desfermada en la qüestió de la violència, cansament de tanta retòrica buida i d’actituds cíniques de massa responsables polítics.
Per tercera vegada en la seva història estem davant un moviment de masses amb un discurs propi i una capacitat d’organització i reacció admirables; així s’ha produït una legitimació del pensament i moviment feminista perquè ha aconseguit posar, al centre de la preocupació social, la qüestió de la justícia envers les dones.
És per això que tothom parla de la sentència de la Manada i en sap el més essencial: que han condemnat els cinc acusats per abús sexual. Els jutges han considerat que no hi ha hagut violència ni intimidació, en la violació en grup d’una al·lota de 18 anys per part de cinc homes -dos d’ells ‘servidors públics’, un guàrdia civil i un militar-, dins un recinte de 3 metres quadrats, la matinada de les festes de Sant Fermí a Pamplona.
De la lectura de la sentència i del que ha anat passant aquests dies, me’n queden clares o ratificades diverses qüestions:
- El dret penal no és neutre, no és igual per a tots i totes. Sabem de sempre que és classista, basta veure qui hi ha a les presons, i fa temps que també sabem que té gènere. La justícia igual en un nivell formal no equival a igual en un nivell material. Justament la tradicional regulació dels delictes sexuals ha estat un exponent clar de les funcions de les normes jurídiques en la recreació dels estereotips i rols socials. No fa ni 30 anys que el que ara anomenam delictes ‘contra la llibertat sexual’ eren delictes ‘contra l’honestedat’.
- Tenim un greu problema amb la judicatura, més que amb el Codi Penal (és ràpid i barat canviar els continguts d’un codi; això sí que és populisme). Una part d’aquests professionals encara no han assumit els canvis socials impulsats per les dones, la redefinició de la realitat que ha fet el pensament feminista, com a teoria crítica. Així, en aquests delictes, continuen ignorant que les violacions i altres conductes sexuals contra les dones són manifestacions d’una violència de gènere primària: el cos de la dona és un objecte per ser usat per l’home, una manera de mostrar i exercir poder.
‘Acusar la víctima’
La sentència és un potent paradigma que, contràriament al que passa quan es jutgen altres fets delictius, la investigació del delicte passa per esbrinar coses de la vida personal de la víctima i de la seva personalitat, tot absolutament innecessari, com si es tractàs d’un sistema inquisitiu respecte de la víctima. Constatam preocupades que encara hi ha jutges que no han superat el costum d’‘acusar la víctima’ característica d’aquests delictes. I amb més preocupació, constatam que encara s’exigeix, a la dona, que demostri que no ho havia consentit amb senyals greus al seu cos o a la seva vida
- Aquesta sentència augmenta els dubtes envers la justícia al nostre país, perquè ha passat molt poc temps des del coneixement de les resolucions del magistrat Llarena, en què s’utilitza el concepte de violència de manera expansiva i, en canvi, ara, ni s’aprecia intimidació, malgrat els fets declarats i provats. I també perquè totes les associacions de jutges ràpidament s’han posat d’acord per qüestionar les legítimes crítiques i mobilitzacions de les dones i per exhibir un corporativisme preocupant.
- Hem de repetir les vegades que faci falta que en els delictes contra la llibertat sexual just hi ha consentiment si és explícit, tot el que no sigui un ‘sí’ és no consentir-ho.
- És més urgent que mai fer-nos preguntes per descobrir quina societat arcaica i injusta hem construït perquè hi hagi aquests homes depredadors i violents que encara bravegen per les xarxes del que han fet; perquè encara hi ha homes capaços d’emprar un llenguatge repulsiu respecte de les dones, perquè el cos de les dones encara és considerat un objecte; perquè la dona s’ha de posar en greu perill per ser creguda; perquè les persones que tenen més poder, que són les que jutgen i executen allò jutjat, tenen tan pocs mecanismes de control de la seva qualitat humana i de la seva capacitat de comprensió social.
I molts més, perquè no ens hem d’aturar a la superfície d’un codi penal, d’unes sentències, hem d’anar al fons, a com es configuren les consciències a través de la nostra vida en comú, que té molt a millorar.
I, finalment, un breu comentari sobre el magistrat que va fer un vot particular a favor de l’absolució dels cinc acusats: tant si hi ha un problema de salut com de perversitat, una persona capaç d’argumentar i escriure com ell ho ha fet no pot estar impartint justícia. La lectura d’aquesta part és un ràpid i fastigós aprenentatge de justícia patriarcal.
Publicat a l’Aguait el 3 de maig
