DIALÈCTIQUES SALVATGES
Opinió 12/07/2019

No necessitam ‘followers’, necessitam amics

Xisca Homar
3 min
No necessitam ‘followers’, necessitam amics

L’amistat és un afecte revolucionari. És un misteri que està estretament lligat a la filosofia, perquè la paraula “filosofia” conté la paraula “amic”. “El filòsof no és un savi, és literalment un amic de la saviesa”. Aquestes paraules, desgastades, articulen les aproximacions primerenques a la filosofia. És partint d’aquest fet etimològic que Gilles Deleuze diu que els grecs no van inventar la saviesa, sinó la idea rara de ser “amic de la saviesa”. Però què vol dir “ser amic de”?

Segons Deleuze, l’amistat és quelcom diferent de la fidelitat i és diferent, també, de tenir idees en comú amb algú altre. No són aquests trets els que defineixen l’amistat, sinó compartir un llenguatge comú, o fins i tot un prellenguatge comú. L’amistat no és una comunitat d’idees, és un misteri que reposa en el fet de tenir quelcom a dir a algú altre, fins al punt d’entendre’ns sense tenir idees en comú. Un gest, certa manera de mirar o de riure són els encants d’una vida en els quals arrela l’amistat. Percebem els encants dels altres, i d’aquesta percepció neix l’amistat. Així, segons Deleuze, l’amistat és un qüestió de percepció, un moment en què percebem l’afinitat amb els altres.

Un altre pensador contemporani imprescindible per apropar-nos a l’amistat és Maurice Blanchot, que vincula d’una manera molt especial l’amistat i la filosofia. Blanchot considera que l’amistat és una condició de possibilitat del pensament i de l’escriptura, perquè és una trobada amb l’alteritat. L’amistat escapa a la temptació d’apropiar-nos d’algú altre, de la temptació de la familiaritat i la dependència. Al contrari, amb l’amistat es crea l’espai on poder fer viure les nostres diferències i estimar-les. Així mateix, quan escrivim o quan pensam, només ho podem fer moguts per l’alteritat, per allò altre que ens és desconegut. L’amistat, entesa així, és una aventura, una relació amb allò desconegut, ben igual que la filosofia.

El tercer nom que invocam és el de Michel Foucault, qui vindicava l’amistat com a forma de vida. Una amistat que parteix de “tenir cura” d’un mateix i dels altres. En una societat on s’escampa la indiferència mútua, on ens demanam per què ens ha d’importar allò que no ens afecta a nosaltres o el nostre cercle, “tenir cura” dels altres és una aposta revolucionària. Qui sap si aquesta cura, aquesta atenció, oposada al desert de la indiferència que tot ho mata, és l’única cosa que pot salvar-nos en tant que éssers humans, l’única cosa que pot salvar també l’entorn que hem convertit en un món a punt d’estavellar-se.

Sembla que vivim un moment propici per a l’amistat. La xarxa ens connecta, elimina les distàncies i les diferències a l’hora d’apropar-nos i de prendre la paraula. És com si a través de Twitter, a través d’Instagram... s’anàs filant una conversa col·lectiva, lliure, plena de potències i de possibilitats noves. És com si visquéssim un moment propici per compartir, per ser amics, sense barreres de cap tipus. Però aquesta “conversa infinita” és precària i plena de malentesos. La immediatesa ens exigeix compartir de manera compulsiva, produint i reproduint continguts vitals que ens aproximin als que ens són afins, aconseguint l ikes i followers que són efímers i van teixint una xarxa poc exigent, que no té res a veure amb l’amistat. Les relacions virtuals no són un espai de trobada amb l’alteritat, sinó un camp d’angoixes per rebre el reconeixement que ens va uniformitzant, que ens va fent familiars. Un espai on cercam les idees que ens són comunes, per fer clan. Al mateix temps, la rapidesa de les xarxes ens exigeix posicionar-nos aviat, sense donar-nos el temps necessari per plantejar les preguntes incòmodes que inciten el pensament.

Fa uns mesos, un amic em va posar un llibre de Jorge Riechmann a les mans, tenia un punt a la pàgina 133, on parlava dels llocs on “moralment es pot respirar”. I aquests llocs són possibles, precisament, gràcies a les relacions d’amistat. Relacions que obren espais on poden conviure les diferències, on és possible el pensament, espais sostinguts per una actitud irrenunciable, la de “tenir cura” dels altres. Llocs on es pot respirar, que no és poca cosa. De fet, en un món com el nostre, “ser amics” és potser l’única revolució capaç de salvar-nos.

stats