Fa només uns dies, encara, un client s’adreçava a servidor amb motiu de l’últim articlet. Què no han entès vostès, d’un trosset d’article que es limita a quatre informacions ben contrastades, per ser del gremi, i res més. Totes aquelles i aquells que formam part de famílies represaliades o que perderen la guerra, crec que no tenim gaires dubtes a l’hora de separar el gra de la palla. Tots aquests continguts de rabiosa actualitat formen part d’una conjuntura determinada. Res més. Analitzam, quan podem, el present més immediat. Ho feim amb més o menys èxit, però amb la base del que avui vivim, no del que va passar abans, durant i després de la guerra. Per descomptat, sense perdre-la de vista. Demanar uns cent dies de cortesia no és defensar el model que representa el Sr. Torra. Així com tot allò que duen a terme políticament els líders del Procés em sembla que no forma part, objectivament, de cap delicte, en cap dels casos. D’aquí a comparar cap d’ells amb el President Companys, la seva lluita i els seu martiri, hi ha una molt llarga distància per poder arribar-hi i no acabar fent el ridícul.
El món ultraliberal que representa el President Joaquim Torra és un dels mons més propers ideològicament a aquells que van pegar una coça a la porta de cals meus avis a Palafrugell aquell cru hivern del 1939 quan una part de la meva família pujà a peu cap a Argelers en companyia de milers de persones. Sota la pluja, sota la neu i sota les bombes. Aquells que van rebre amb el braç enlaire els feixistes pràcticament foren part, sense complexos, d’aquest cos polític que practica la usura i les retallades tant a Espanya com a Catalunya. No hi ha res més semblant a un feixista espanyol que un feixista català.
Només vaig demanar cent democràtics dies de cortesia. Servidor no és més que un home que escriu, poca cosa més. D’altra banda, no dubtin que el gen roig existeix. Ja ho crec. Característica comuna: sabem el que tenim al davant. A Madrid, a Barcelona o a la Xina. Facin el favor, reflexionin un poc i no me la torrin!
