OPINIÓ

No és el mateix hivern

Malgrat que avui es repeteix a tantíssims indrets del món que èxodes com aquell semblen anecdòtics quan foren realment el punt d'inflexió definitiu per a Europa, avui ho tocam amb les mans. Milers de persones sota la pluja o intentant caminar per la neu carregats de farcells i de motxilles de dolor. Els fumerals se succeïen aquí i allà d'improvisades aturades quan eren possibles uns minuts per recuperar-se. Arreu l'abandonament i la destrossa. L'objectiu, fugir i deixar-ho tot sense molts cops tenir temps de dir adeu als éssers estimats. Era final de gener del 1939 i una part de la nostra família, amb l'entrada dels feixistes, partiria cap a la ratlla que tanmateix era i és d'on venim, un segment imaginari que mai no ha separat res de res. Els besavis ni tan sols anaven a Figueres al mercat, pujaven a Perpinyà molts caps de setmanes. A final dels estius les vinyes de la Catalunya Nord donaven feina a molts empordanesos i en arribar la desfeta fou un retrobament en reorganitzar-se després de la vergonya d'Argelès. Els càrrecs polítics i els intel·lectuals de renom ja havien marxat molt abans. El poble pujava pels marges dels camins, presumptament anònims, marxant cap a l´exili. Algunes i alguns no feia tant que havien cantat nadales i en poc temps pujarien cantant himnes de resistència i les seves cançons se sentirien quan les bombes ho permetien. Si passaven combois de soldats republicans intentaven arreplegar qui podien. Pel camí molts ja es reorganitzaven per continuar la lluita.

No els volia parlar dels meus, els vull recordar que tots aquells milers i milers de persones eren la nostra gent. Si vostè, estimada lectora o lector, es considera demòcrata i ho pot ser una micona avui és gràcies al sacrifici de totes aquelles persones que hagueren de fugir i ho pogueren reconduir, per dir-ho suaument. Per això m'agradaria que aquest final d'any ens deixéssim de performances i d'inútils actes de solidaritat amb dejunis a Montserrat o en una batlia qualsevol. Són dies difícils i molt delicats i s'hauria de tenir un sentit respecte per a les persones que pateixen un injust règim de presó preventiva i han optat per tan perillosa opció per a les seves pròpies vides. Facin el favor d'escoltar els suggeriments de les polítiques i polítics empresonats i no compliquin més les coses.

Europa té un deute amb la democràcia de què gaudeix, però no es pot combatre el feixisme amb posturetes. No podem comparar els exiliats nostres del 1939 amb la qüestió que avui ens afecta. Demanem una Amnistia general i comencem modestament i de forma individual una nova lluita contra el totalitarisme que sempre ha estat antònim de catalanisme, sempre. No cal perdre més temps, guaitin el món, aquest cop són arreu i han posat en marxa la seva internacional feixista. Ni el feixisme ni l'stalinisme mai van poder doblegar definitivament la nostra gent. No perdin de vista que portam més de set-cents anys d'història en comú caminant i navegant junts per les rutes que ens uneixen i que molts cops hem compartit amb altres pobles de la malmenada Ibèria. Si els queda seny unifiquin discurs i prioritzin el clam d'una Amnistia que Europa no permetrà deixar passar. No els ve d'aquí. Aquesta és per a persones demòcrates, equivocades o no, però persones pacífiques i de fer política. Europa no ho deixarà passar si compten vostès que l'última Amnistia fou la bicoca dels repressors i botxins més sanguinaris de l'anterior statu quo, inclòs Carrillo. Amnistia, presos polítics!


Àlex Volney

Escriptor i llibreter

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF