És collonut que les úniques veus que denuncien aquest estiu la sobreocupació de places hoteleres siguin les kellys. “Per tal de vendre, tenen entre un 20% i un 35% de sobreocupació”, expliquen. Les conseqüències d’aquesta mala praxi són terribles, començant per elles, que han d’assumir més feina de la que hom està disposat a reconèixer, amb les seves conseqüències per a la salut. Tot, pel mateix preu. És a dir, una explotació laboral en tota regla consentida dins el que es considera el motor econòmic de les Illes. Les kellys han cridat tan fort que tothom ha fet com que les escolta, però aquest dissabte hagueren de sortir de nou al carrer perquè escoltar no vol dir actuar i, tot i les “petites fites”, les cambreres de pis continuen sent víctimes d’una sobrecàrrega de feina que sobrecarrega la seva salut. Potser la seva veu sigui l’única que enterboleix el panorama després de signar un conveni col·lectiu amb un increment del 17% que ha mantingut a retxa el govern pel que fa a qualsevol altra crítica al sector hoteler. O pot ser que, amb l’anunci del Grup Barceló del mes de maig passat de cercar “alguna solució” per a aquest col·lectiu laboral, les institucions ho trobin suficient. Paraules, paraules, paraules… “Les cambreres de pis no som màquines, som persones”, recordava una de les representants en recollir el premi de l’ARA Balears de l’edició d’enguany. Explicà que, malgrat el debat generat i el renom de les seves actuacions, no s’ha fet cap canvi significatiu a lleis com, per exemple, l’Estatut dels Treballadors. I, mentrestant, continuen demanant una jubilació anticipada, la fi de l’externalització de les contractacions i la regulació de la sobrecàrrega de treball. I els altres les miram com un referent, perquè darrere d’elles hi podríem afegir molts altres sectors laborals que esperen una mica més de dignitat.
