A quin moment decidírem que els mitjans de comunicació havíem de competir amb les xarxes socials? No ho sé, però aquest trauma de pubertat se m’està fent etern. Perquè d’això es tracta, d’una etapa de transició cap a la nova maduresa, farcida de dubtes i de temptatives. Abans de les xarxes, les estupideses del comú dels mortals eren dissimulades, fins i tot amagades, per l’entorn de qui pixava fora de test. Com a molt, aquella beneitura es transmetia en el cercle pròxim, tribal. Ara, la tribu és global i la collonada pot expandir-se a la velocitat de la llum. Aquesta és la causa de l’èxit immediat de les xarxes, la d’apel·lar al mínim comú denominador de l’intel·lecte humà. Riure d’aquella dolorosa caiguda, d’aquell moix que embogeix amb una llumeta o de la broma pesada que ningú voldria haver patit s’ha fet normal. Aquesta és la veritat, encara que consti reconèixer-se amb el somriure estúpid en observar-la. Però que la beneitura es converteixi en notícia, provoqui reaccions irades i que aquestes, a més, també siguin notícia, és el paradigma de l’estupidesa líquida que se’ns escola per totes les encletxes de la quotidianitat. La policia pot contar milers de denúncies boges –criminals inventats, verins inexistents, personatges d’altres galàxies...– que la lògica allunyà de la categoria de notícia. En aquesta lògica, tampoc no hi seria que una persona de 2017, poc o gens il·lustrada, s’escabelli per un text cantat de 1888, d’Àngel Guimerà, i s’encamini a la comissaria. O que a una enquesta anònima sobre sentiment de pertinença s’oferís la possibilitat d’assignar-se als Països Catalans. O dotzenes de collonades que esdevenen notícia per confirmar que ja no les sabem distingir.
