Periodista2 de juliol. La poetessa artanenca Maria Antònia Massanet denuncia al seu mur de Facebook que el Crestatx Poètic de la Pobla i la Poesia al Vinyet de Santa Maria seran recitals sense dones. Vuit homes al primer i quatre al segon.
3 de juliol. El poeta Jaume C. Pons Alorda, un dels participants anunciats al cartell del Crestatx Poètic, comunica a l’organització del recital que no li ve de gust prendre-hi part, atesa l’absència de dones poetes.
6 de juliol. Crestatx Poètic publica un nou cartell en què s’afegeixen al recital Àngels Cardona, Joana Abrines, Clara Fontanet i Antònia Mussola, tot rectificant l’absència femenina de la primera versió.
No he tengut notícia de canvis a la programació de Poesia al Vinyet, ni tampoc de cap acció per part dels quatre participants reivindicant presència femenina en el programa.
Són les dones invisibles. Un temps, ni podien dir que escrivien. Caterina Albert es va baratar el nom pel de Víctor Català, de sonoritat i referència clarament masculina, per poder publicar els seus llibres lliurement. Ja en ple segle XX, Montserrat Abelló, Maria Mercè Marçal, Montserrat Roig o Maria Aurèlia Capmany, entre moltes d’altres, iniciaren un camí enmig d’una terra llaurada sempre per homes. De la feina feta, i de la necessitat imperant i igualitària de fer-se visibles, en sorgí una nova generació avui àmpliament coneguda i divulgada, malgrat els oblits de festivals i recitals com els que encapçalen l’inici d’aquest escrit. Blancallum Vidal, Susanna Rafart, Mireia Vidal-Conte, Meritxell Cucurella-Jorba, Àngels Cardona, Maria Cabrera, Glòria Julià, Maria Victòria Secall, Maria Antònia Massanet… són només alguns dels noms de dones poetes actives i reivindicadores d’una realitat igualitària també en el món dels recitals i festivals poètics.
Sigui o no responsabilitat exclusiva dels homes, el cas és que, sigui per inèrcia, sigui per desconeixement, sigui per inconsciència (voldria pensar que en cap cas sigui per militància), l’organització d’esdeveniments públics d’aquesta casta coixeja massa sovint de la mateixa cama, la de l’absència femenina en els cartells.
Qui observa el fet i el denuncia és una dona, Maria Antònia Massanet. Qui actua, perquè en té la potestat (atès que forma part del cartell exclusivament masculí), és un home. El gest de Jaume C. Pons Alorda és valent, però sobretot és determinant, i hauria de servir d’exemple a tots els homes que un moment o l’altre han de mostrar cara davant un públic. Finalment, és plausible la ràpida rectificació per part de la gent organitzadora del Crestatx Poètic, un recital consolidat des de fa anys i que, amb el canvi de parer i de cartell, transmet uns valors imprescindibles si volem sembrar de versos igualitaris el fecund camp poètic del país.
Caldrà, per tant, que prenguem llum de na Pintora i facem nostre el lema ponsalordià a partir d’ara: “No hi vull ser, si no hi ha dones”. Només amb actituds assertives com aquesta i amb accions decidides que provoquin canvis reals en la nostra vida diària aconseguirem assolir l’anhelada visibilitat de les dones, i no sols en l’àmbit poètic, sinó en qualsevol altre camp creatiu o simplement públic.
